Hi ha fets, proclames, plantejaments socials o polítics que hom viu amb inevitable incredulitat, amb estupor, pel fet que, a hores d'ara, encara cuegin. Per exemple, el manifest que ha fet públic Joaquim Bosch, portaveu de Jutges per la Democràcia, una associació professional de jutges de tarannà progressista, de les cinc que agrupen la judicatura i magistratura espanyola.

El document es titula «Les deu coses que hauries de saber sobre els crims del franquisme», fa un repàs històric del franquisme a partir 18 de juliol de 1936 i detalla el nombre de morts i desapareguts com a conseqüència de la rebel·lió militar, la guerra civil, i la posterior repressió dels vençuts, o simplement no adeptes al Movimiento Nacional, per eliminar possibles dissidents i atemorir el poble. Afirma Bosch que no hi ha equivalent a Europa «respecte a la intensitat i durada de les atrocitats de l'Estat», que situen Espanya com el segon país en nombre de desapareguts després de Cambodja. Això, en un continent que ha viscut el règim alemany i l'Holocaust!

Denuncia també les lleis que han clos la possibilitat d'investigació penal dels crims franquistes i, alhora, ha paralitzat la cerca de fosses comunes on resten colgats encara milers de desapareguts. Finalment, demana al poble que no cessi a reclamar els drets dels familiars dels assassinats, que no ?oblidi els qui van morir per una societat més justa.

Sembla increïble que, en un estat que es diu democràtic, encara s'hagi de reclamar, 80 anys després, la reparació per la violació dels drets dels familiars; per no parlar de les responsabilitats dels autors o descendents. Deuen ser restes de la «democracia orgánica».