La meva mare estimava dues ciutats, Barcelona i Girona; coneixia millor la primera perquè la comunicació entre el meu poble i la Ciutat Comtal era fluida i constant, en canvi només sortia un autobús (anomenat «cotxe de línia») el dissabte, dia de mercat, per anar a Girona. Era un problema en aquells anys viatjar a Girona entre setmana a fer «diligències» (així es deia, puix que es tractava d'anar al govern civil, militar o a alguna casa d'assegurances); l'única i feixuga combinació diària era agafar un autocar fins a Hostalric o Breda i esperar un tren que et portés a Girona. Aquest fàcil transport amb Barcelona afavoria una excel·lent relació laboral (molta gent treballava a Barcelona o en el cinturó industrial), com a acadèmica, comercial, festiva i social.
Recordo que la mare afirmava que Barcelona era una ciutat senyorial amb gent elegant en els carrers cèntrics. Ella era feliç caminant parsimoniosament pel Passeig de Gràcia, carrer Pelai, les Rambles, la Diagonal i si tenia temps pujava a qualsevol tramvia i feia un tomb d'anada i tornada per la ciutat o agafava el famós tramvia 29 que mai no parava de donar voltes. Com moltes dones de passat rural, se sentia identificada amb el tragí urbà i es deixava guiar per la multitud. El pare també gaudia molt passejant per Barcelona; tots dos hi anaven sovint per feina, per comprar gènere per a la botiga. També, certament, el pare es proveïa d'articles de roba per a la botiga venint alguns dissabtes a Girona.
Què resta d'aquella Barcelona distingida i assenyorada, que jo també vaig fruir en els anys que estudiava en la Universitat Central? Poca cosa. Amb el transcurs dels temps la ciutat s'ha anat embordonint, ha anat esquinçant la seva aurèola de distinció i gràcia urbana, perquè jo també em vaig enamorar de Barcelona, dels seus museus, cinemes, teatres, fondes i de la seva activitat intel·lectual. La ciutat bullia en plenitud cultural, conferències, xerrades, exposicions, concerts, trobades semiclandestines en els bars i també quasi quotidianament corredisses entre els estudiants i els «grisos».
El procés degeneratiu per a alguns va principiar amb els Mundials de Futbol (1982). El futbol, com és sabut, no atreu pas el millor de cada casa. Diferents són les persones que assisteixen als actes culturals i artístics, teatre, cinema i a la inauguració d'una exposició de PicassoGoya, que demostren sentir interès per l'art, mentre que als aficionats al futbol sols els fa sortir de la població pagant el que faci falta per poder assistir a un partit en el qual l'equip juga contra un rival al qual si poguessin esclafarien. Clar que entre els amants del futbol hi ha individus cultes i eixerits, però la immensa majoria són uns analfabets culturals; clar que entre els visitadors dels museus hi ha analfabets culturals, però la immensa majoria són cultes i eixerits.
Aquell esdeveniment omplí la ciutat i s'hi han adherit, com la mosca a la mel, una munió de joves descamisats, gamberros i incívics; són els mateixos brètols que ara amb posat de superioritat maltracten els espais i la gent; pobre de l'infeliç que critica les seves conductes perquè en pot sortir malparat. Ells tenen tots els drets, cap deure. Castiguen el mobiliari urbà, no respecten la decència, es fiquen en llocs privats perquè els dóna la real gana i fan ostentació de la seva grolleria tot reptant, a voltes, amenaçant, els transeünts i botiguers, i en els llocs públics realitzen actes privats i íntims que a ningú li interessen, com fer l'amor, orinar, defecar.
Són manifestacions de subcultura, d'indigència mental, no de rebel·lia ideològica o filosòfica, sinó personal, perquè si ells manessin s'ho consentirien tot perquè serien extremadament exigents. Se senten perdedors, efectivament, no tenen res a perdre, cosa que els confereix un poder il·limitat. Se senten fracassats perquè la vida no els ha tractat com ells creuen merèixer. Mai tenen la culpa de res, la culpa és del proïsme que no els entén, es repengen en el desencís, que no hi ha treball, en el nihilisme vital. (És una sort per Girona que aquests nens malcriats i deixats no ens embrutin de moment els carrers).
Sodoma i Gomorra, sempre citades ensems, vivien en pecat pertinaç i metòdic i practicaven vicis contra natura (d'aquí deriva «sodomita» sinònim d'invertit, sinònim d'«home de l'altra vorera», «banda», «costat», sinònim d'efeminat, mig home o poc home, sinònim d'homosexual, de gai) també els habitants de les dues poblacions practicaven l'incest. Per això l'home virtuós, en Lot, carregat amb la paciència d'en Job, els advertia i censurava, més no hi havia res a fer, eren uns viciosos empedreïts; va haver de marxar amb la família de les ciutats del pecat que serien arrasades amb foc segons decisió bíblica pertinent. La dona d'en Lot, malgrat indicació que no tafanegés, es va girar encuriosida i va quedar convertida ipso facto en una estàtua de sal. Va ser la fi de dues ciutats lascives, descregudes, gens temoroses del Déu d'Abraham.
Barcelona ha tingut alcaldes que han aprofitat l'ajuntament com un mitjà; el primer de tots, Narcís Serra, va ser ascendit al ministeri de l'exèrcit, després premiat amb la direcció de una Caixa i ara està imputat per la seva mala gestió. El segon, Pasqual Maragall, també li serví la batllia de trampolí per convertir-se en president de la Generalitat, un bon alcalde i un president confús, el tercer, Joan Clos, va ser nombrat ministre ?d'Indústria. Amb Jordi Hereu s'acabà la tradició d'alcaldes socialistes a l'ajuntament, igual que la llegenda que si el PSC posava primer de la llista un sofà, el sofà seria alcalde. A Xavier Trias i Ada Colau els ha tocat bregar amb aquesta herència de ciutat desendreçada de mala ressonància bíblica, una tasca gens fàcil. Desfer no costa res i fer costa molt.
