Les ràfegues de vent de diumenge van obligar a aturar les atraccions dels firaires. Durant unes hores, els joves es van quedar sense aquelles andròmines que els enlairen fins a la barba dels núvols, mentre els capgiren i els remenen amb l'energia d'un bàrman epilèptic que prepara Dry Martinis.

Els xuts d'adrenalina d'aquestes atraccions aèries, és clar, no tenen res veure amb les de la meva infantesa. Aleshores, l'única manera d'agafar un punt de vertigen era pujant a la nòria, que girava lenta i parsimoniosa. Quan la cabina s'aturava a dalt de tot, es gronxava i grinyolava igual que un balancí reumàtic.

La decoració llampant dels cavallets i les parades, això sí, continua exhibint els personatges més coneguts de Can Disney. A mitjan anys setanta, convivien amb els Mortadel·los i els dibuixos d'Hanna Barbera. Avui s'alternen amb Bob Esponja. Però el pobre Dumbo ha estat substituït per Buzz Lightyear.

Els autos de xoc tampoc no semblen despertar la passió que suscitaven en aquells temps. Les pistes per on corrien i es clavaven patacades ocupaven una extensió força més considerable que les actuals.

El Tren de la Bruixa, que consti, continua mantenint intacta la seva essència estètica, dramàtica i filosòfica. A l'escombreta, s'hi han afegit el pal de fregar i les pistoles d'aigua. Les pocions amb què les carreguen, però, són un xic polèmiques. Durant el pregó de fires, la mainada va reclamar que no facin servir sabó líquid, perquè després els ulls els piquen moltíssim. Esperem que la bruixa sigui comprensiva i els dispari filtres menys malèfics.