Insensible a l'absència de Govern, el Producte Interior Brut ha crescut un 0,8 per cent a Espanya durant el primer trimestre de l'any: més del que les pròpies autoritats provisionals esperaven.

La mà invisible del mercat segueix funcionant com si res i, encara millor que això, el personal gaudeix en la tranquil·litat de saber que fins d'aquí a uns mesos -o amb sort, un any- no hi haurà Consell de Ministres que li amargui la vida cada divendres. Ningú sembla trobar a faltar, per descomptat, l'absència d'un cap al comandament de la paradeta; i menys que ningú les forces que mouen l'economia.

Aquesta deu ser l'única via d'aplicació del liberalisme en aquest país, tan amant del paraigua de l'Estat. Com que no hi govern, es redueixen dràsticament les possibilitats que els peixos grossos al comandament treguin decrets, promulguin lleis i reglamentin encara més del que ja ho està la vida dels seus administrats. Tampoc tenen ocasió de ficar la pota, com sovint acostumen a fer. No és exactament el laissez faire, laissez passer al qual apel·laven els fisiòcrates francesos contra la intrusió de l'Estat en l'economia; però tot i així, ens n'anem sortint.

Una cosa així havia succeït abans a Bèlgica, que al començament d'aquesta dècada va estar més de 500 dies sense govern per un embolic electoral semblant al que ara acaba de forçar la repetició de les votacions a Espanya.

Durant aquest any i mig llarg d'interinitat en el comandament, les bones notícies econòmiques es van succeir per a felicitat dels belgues. L'atur va baixar del 8,2 al 6,7 per cent; la producció va créixer gairebé cinc punts i el PIB per cap va batre el seu rècord històric, fet que suposa un mèrit afegit si es té en compte que aquestes millores es van produir en plena crisi financera internacional. L'explicació a aquesta paradoxa és sorprenent, de tan senzilla. Consisteix en què la Comissió Europea, que llavors ordenava retallades i altres penitències als països de la UE, no va poder imposar el seu catecisme de l'estalvi a Bèlgica per la mera raó que estava sense Govern. L'Estat va seguir funcionant, naturalment; però l'economia va marxar al seu aire amb les benèfiques conseqüències que els belgues constatarien al cap d'aquests 500 i escaig dies d'inesperada bonança. Res a veure, per descomptat, amb la caiguda del PIB i l'augment de l'atur que van patir en aquell moment la majoria de les altres nacions europees, com bé sabem -sense anar més lluny- a Espanya.

A aquest cas digne d'estudi caldria sumar-hi encara el més proper de Portugal, que va viure una situació semblant en els mesos que van seguir a la restauració democràtica del 25 d'abril. Fart que ningú atengués els seus decrets i ordres, el Govern presidit el 1975 per l'almirall Pinheiro de Azevedo va decidir declarar-se en vaga. Expliquen els nostàlgics d'aquella època que el mes i mig en el qual Portugal va tenir als seus governants de braços caiguts va coincidir amb una baixada de preus, una pujada de sous i fins i tot a una millora general del clima (encara que en això últim potser exageressin una mica).

La regla no escrita sembla repetir-se ara a Espanya, on el PIB creix fins i tot a ritme més alt del previst pel Govern que no pot governar. No queda sinó confiar que la interinitat del poder duri almenys fins a ?l'any 2018. A veure si se'ns enganxa la bona sort dels belgues.