Aquesta setmana a la Generalitat han pecat de pardals en intentar ensarronar els periodistes a Brussel·les i difondre que el viatge del president no buscava cap reunió amb els alts mandataris de la Unió. Es dóna la circumstància que, a diferència d'aquí, les agendes dels càrrecs públics europeus i les comunicacions entre les administracions, són del tot públiques o en tot cas accessibles. Això ha fet que al final els hagin enxampat.
Una cosa ben diferent és si calia que Juncker rebés o no el president Puigdemont. Al meu modest entendre crec que no només calia, sinó que té l'obligació de rebre'l i parlar-hi moltes hores, amb independència dels més que previsibles problemes que li pugui causar amb l'Estat espanyol.
El màxim mandatari de la UE té l'obligació de conèixer de primera mà els litigis interns que hi ha en els seus estats membres. Això en cap cas significa prendre partit per l'indepentisme perquè ja se sap que això és impossible des del moment que la Unió Europea és un club d'estats. Però de cap manera això hauria de tancar la porta a un diàleg informatiu imprescindible. Entre altres coses perquè no es pot descartar que d'aquí a uns anys la Unió hagi d'estudiar l'admissió com a estats membres a Escòcia o la mateixa Catalunya. Quan els anhels independentistes dels territoris tenen tants seguidors, tard o d'hora acaben en alguna cosa. Sobretot si el diàleg entre la zona que es vol independitzar i el seu Estat és inexistent i les relacions cada vegada més hostils i enverinades. Una cosa ben diferent és si serà l'actual estructura política catalana qui ho portarà a terme. Personalment crec que no perquè aquests partits no tenen ara mateix suficient envergadura ni unitat.
Però malgrat que vagi per llarg, o per molt llarg, Europa ha de conèixer de primera mà què passa perquè, quan passi el que passi, no l'enxampi, com sempre, absolutament cega i sense capacitat de reacció.
