La primavera ens regala amb dies variables; cels canviants, núvols prims o espessos, alguns solcant el cel empesos a gran velocitat; dies d'una transparència enlluernadora, de cels escombrats per la tramuntana, i dies de pluja, a vegades intermitents, a vegades de pluja batent.
Quan plou es desperten tots els records d'una ciutat dominada per la humitat, de pluges insistents, fortíssimes i continuades; dies seguits de pluja ininterrompuda. I no ens podem estar d'algun pensament íntim, o d'un comentari indolent, per subratllar que abans plovia més i que Girona era una ciutat eminentment plujosa. Una ciutat de l'España húmeda, dels manuals de geografia de l'època.
No estic en condicions d'assegurar-ho d'una manera científica, perquè quan estic a punt de desesperar de tants dies d'anticicló, de cop, arriben les esperades i desitjades pluges que se'ns han fet estranyes. Més aviat tinc el convenciment que aquest és un pensament subjectiu, fixat a la memòria d'una infantesa mirant la pluja des de darrere els vidres de l'escola o de l'institut.
Però és del tot cert que hem canviat els hàbits i la indumentària, i que ja no és gens freqüent veure senyors amb gavardina i paraigua. Vestim diferent i la indumentària moderna ha substituït les gavardines per anoracs i jaquetes impermeables de diverses menes i marques, de teixits tècnics. Avui, han quedat al calaix dels records paraules tan impròpies i, alhora, tan descriptives com el chubasquero i, fins i tot, l'impermeable; i ara, ja no veig, o almenys no em sona, que els nens i nenes vagin a l'escola, els dies de pluja, amb katiuskes, les quals, també, han anat a l'armari de les coses velles.
Amb adaptacions successives i amb automatismes diversos, modalitats i colors, el que més resisteix és un artefacte singular: el paraigua. Per als dies de pluja és un gran invent i generalment eficaç si està ben construït, les barnilles són sòlides, la tela aguanta i la cobertura és prou gran per protegir íntegrament el cos i no deixar a la intempèrie les espatlles. Confesso la meva admiració pel paraigua i el meu respecte pels seus inventors. Però també he de confessar que tota la meva vida, els dies de pluja, he viscut pensant que el paraigua em fa nosa. Quan l'agafo i para de ploure me'l deixo en els paraigüers més insospitats i he anat sembrant la ciutat de paraigües oblidats, i que mai no he tingut l'esma suficient per tractar de recuperar-los.
La mandra d'agafar el paraigua m'ha portat a una experiència singular i reiterada; caminar sota la pluja tractant d'esquivar-la. És un exercici sempre estimulant i incomplet, i que acaba de la mateixa manera: més o menys xop. Però sóc tossut i per molt que un dia m'hagi mullat fins el moll de l'os, quan torna a ploure repeteixo l'exercici. Ho faig pensant que de casa a les voltes de la Rambla hi ha només una correguda, i que puc fer una parada per respirar a les voltes d'en Rosés. I ho faig, sobretot, perquè tinc experimentat que si la pluja és poc intensa i cau recta, vull dir que no és obliqua, és fàcil enganyar-la buscant l'empara de les lloses dels balcons de les cases del carrer de la Barca i de les Ballesteries. Hi ha lloses magnífiques que donen un aixopluc perfecte; però l'exercici serveix per descobrir les imperfeccions del sistema. De tant en tant, hi ha alguna casa sense balcons, o amb balcons més alts que protegeixen menys. Però la intermitència de la protecció balconera es pot suportar sense massa ensurts. En canvi, el que es fa més difícil d'evitar són les canals trencades, els desaigües imperfectes, els ràfecs sense canal; en aquest cas, les gotes suaus de la pluja es converteixen de cop en un ruixat, un raig d'aigua incontrolada que s'escapa de les conduccions i surt amb més força. Potser de més jove, les gotes gruixudes no les notava tant, protegit per una bona cabellera, però, ara, directes a la calvície, les gotes deixades anar són un avís reiterat que no es pot anar sense gorra o barret si es vol practicar aquest joc dels balcons, molt més inofensiu que el que es practica en alguns hotels de la costa. Però sóc igualment d'indolent amb les gorres i els barrets que amb els paraigües.
Si plou, ja sé que em mullaré i que només agafaré el paraigua si, quan surto de casa, cau un ruixat d'aquells que són dissuasius. Però ben mirat, fa poc hem vist dies de pluja i dies de sol, però en general hem de constatar que abans plovia més en el nostre pensament, mentre que ara, a vegades, plou.
