Cartes

07.05.2016 | 07:22

Discriminació en
«El Gran Dictat»
Juan Antonio Cortès. LLAGOSTERA.
Sóc un seguidor del programa El Gran Dictat de TV 3 però em fan mal les orelles quan sento el presentador, Sr. "scar Dalmau, anomenar doctor, el concursant David Chivite, fent de la «classe mèdica» una casta superior (ja prou que s'ho creuen ells), molts del quals es fan dir doctor quan sols són llicenciats en Medicina. Encara no l'he sentit mai anomenar als altres concursant pel seu ofici, enginyer, lampista, mestre, etc., limitant-se a anomenar-los pel seu nom de pila. Crec que hauria de rectificar i anomenar-lo David, com fa amb els altres concursants. 

L'enveja
Lluís Vilà. La Bisbal d'Empordà.
L'enveja, un dels grans dimonis contra la humanitat; és per això que el mestre va reunir els adeptes i, cansat de sentir que l'un volia tenir els diners de l'altre o la bellesa de tal i la casa de qual, els va proposar que cada adepte escrivís en un full les virtuts pròpies a la columna esquerra del full i els defectes a la columna de la dreta; el mestre va recollir i remenar la cinquantena de fulls omplerts pels adeptes i seguidament els va repartir a l'atzar, de manera que cada adepte rebia el full d'un altre. Quan cadascú va haver llegit les virtuts i defectes d'un dels altres tothom va suplicar al mestre que volia recuperar el seu full desestimant les virtuts i defectes dels altres. L'enveja és autodestructiva i posa en qüestió la comptabilitat divina, tothom té el que ha de tenir. Oscar Wilde ho va sentenciar amb il·luminació, quan va dir: Sigues tu mateix, els altres llocs estan ocupats. 

La santedat
com a notícia
Enric Barrull Casals. girona.
Publicar bones notícies, de les que animen la gent a viure amb rectitud i esperança, no sol ser freqüent. Però el fet és que moltes persones es van omplir d'alegria el passat dia 27 en conèixer la decisió del papa Francesc de reconèixer les virtuts heroiques d'una estudiant adolescent catalana, es deia Montserrat Grases, la causa de canonització de la qual es va iniciar el 1962. Quan va morir, la Montse, així l'anomenaven els seus familiars i amics, tot just tenia 18 anys, i els dos últims va patir una greu malaltia dels ossos que va portar amb gran enteresa i sense perdre mai el somriure i l'alegria.
Crescuda en el si d'una família de vuit germans, de profundes arrels cristianes, la jove havia demanat la seva admissió com a numerària de l'Opus Dei, i des del llit en què va estar confinada va desenvolupar una extraordinària tasca apostòlica entre les seves amigues i companyes. El seu cas bé pot servir de testimoni viu de la bellesa d'una gran família unida en la fe, tema de la recent exhortació del Papa sobre l'alegria de l'amor.

El somni de Catalunya
Francesc A. Picas. la jonquera.
Són milers els catalans que desitgen que Catalunya sigui un Estat propi. Que administri la seva pròpia economia, que es governi amb les pròpies lleis i amb la pròpia justícia. Catalunya no vol trencar l'amis?tat amb Espanya. Els catalans respectem la seva història, la seva llengua, la seva bandera, el seu himne i el seu rei. Els catalans hem col·laborat amb la política espanyola i per aixecar la seva economia. Els catalans hem treballat amb energia, per fer gran, moderna i rica Catalunya.
En el segle XXI la democràcia demana que es respecti la voluntat dels ciutadans. Els catalans, doncs, no podem continuar estant subjectes, ni lligats a les lleis constitucionals espanyoles. La voluntat i l'esperit del poble català és la llibertat, amb pau i germanor. Recordem que Catalunya, històricament, no és d'arrel castellana. Per tant, la independència de Catalunya no trencaria la unitat d'Espanya. Volem unes cordials relacions comercials, culturals i estructurals amb Espanya. Com diu l'adagi: «Cada palo que aguante su vela».

La resistència
als antibiòtics
Marcos Díaz Tarragó.
Quan els necessitem... funcionaran? Amb el descobriment del primer antibiòtic, la penicil·lina, la lluita contra els bacteris patògens va esdevenir una feina senzilla de resoldre. Actualment, però, no és així. Som els pares d'aquestes bestioles i resulta ser que ja són grans, porten pírcings i estan molt, però que molt enfadades.
Som en Juan David Suárez Ramírez i en Marcos Díaz Tarragó, ambdós estudiants de primer curs de batxillerat. No ha estat fins aquest any que ens hem adonat del problema que representa la resistència als antibiòtics: un tema de marcada actualitat i d'importància mundial. Imaginem-nos estar afectats per una infecció bacteriana que no pot ser tractada per cap antibiòtic. Imaginem-nos que els bacteris que habiten en pau en el nostre organisme decideixen immunitzar-se a tot l'arsenal de fàrmacs de què disposem. Imaginem-nos que una pròtesi de maluc o genoll, o fins i tot una vàlvula cardíaca, esdevé un risc major per a la salut del pacient. Això és el que alguns científics anomenen «era postantibiòtica», que, lluny de considerar-la ciència-ficció, ens l'hauríem de prendre com una realitat.
És per això que creiem que les úniques solucions al problema són l'educació i la inversió. Fa més de trenta anys que no s'introdueix un nou antibiòtic al mercat, per tant, creiem convenient destinar fons al desenvolupament de nous fàrmacs eficaços enfront de bacteris que presenten resistència als antibiòtics d'últim recurs i als de més ampli espectre.
La resistència bacteriana no és un problema en si: els bacteris són éssers vius i, com a tals, evolucionen i s'adapten al medi que els envolta. El problema rau en com n'és, de veloç, aquesta evolució, i en el fet que es veu accelerada pel mal ús dels antibiòtics disponibles.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema