Els que vam créixer en una Espanya on la inflació crònica tenia episodis aguts no acabem d'acostumar-nos a tenir la inflació més baixa dels grans països de l'euro. També vam créixer en una Espanya on el pollastre sortia als somnis famolencs de les velles vinyetes de Carpanta i apareixia en el menjar dels diumenges desenvolupistes i això va ser bo fins que els governs socialistes dels anys noranta van culpar la barata carn de pollastre de la inflació. Menjar pollastre pujava els preus però com els preus pujaven calia menjar pollastre. El pollastre era el peix que es mossegava la cua de la inflació. A més, hormonava l'economia i les persones i a qui tingués molt contacte amb la pell de pollastre li creixerien els pits, a més de la inflació.

En els anys de l'abundància el pollastre i la inflació van perdre protagonisme, no perquè no n'hi hagués de tots dos sinó perquè importaven altres coses. Quan van començar a anar les coses malament, Rodríguez Zapatero va recomanar sopar conill la nit de Nadal. Encara se sent el ressò d'aquelles rialles. No va recomanar pollastre, perquè el president era un negacionista de la crisi.

Ara estem en una crisi llarga i ampla i les persones no somien amb pollastre com Carpanta, però s'estan posant de menjar pollastre fins a les xanques, sense que per això repunti mínimament la inflació. L'economia és molt complicada, costa aprendre-la i quan aconsegueixes que et quedi alguna cosa, ho canvien i ho has de ?desaprendre. El ministre d'Economia, Luis de Guindos, va dir a Brussel·les que Espanya no pot complir amb l'objectiu de dèficit marcat per Europa perquè la baixa inflació ha erosionat les seves possibilitats de creixement. No ha dit que sigui perquè els ?espa?nyols mengin poc pollastre. No entenc la complexa i canviant economia però crec que es confirma la meva sospita que el pollastre era el boc expiatori de la inflació.