Fa uns deu anys (els mateixos que té el meu fill) que visc a Salt, i què? En Vicenç -sí, se'n diu, i què?-, l'hereu (heroi) de casa, estudia a l'escola pública. N'estem contents, orgullosos, i no volem que l'abandoni, perquè els resultats són bons i perquè en som militants. No professem animadversió cap a la concertada: tothom educa els fills a on vol (o pot) i totes les opcions són vàlides. És més, tal com estan les coses, potser hi acabarem anant. M'explico: el curs 2017-2018 l'heroi farà el salt a l'institut i, ara, ja sabem que tindrem molt complicat aconseguir una plaça pública que garanteixi les expectatives que tenim com a pares. Sabem que per al curs vinent prop de 50 famílies no podran dur els fills a l'escola que volen. I això és un drama. Ensenyament per inacció i l'Ajuntament per omissió els han tancat la porta als nassos. Els proposen anar a estudiar en un nou gueto (demano disculpes per fer ús d'aquest substantiu), en una escola que es va pensar com un pedaç i que han deixat de la mà de Déu, en barracons i entre males herbes. Segur que hi treballen grandíssims professionals (tot el meu respecte); però, ara per ara, no és l'institut on vull que estudiï l'hereu. No serem l'única família que es trobarà en aquesta situació tan desagradable que resulta descoratjadora. A casa, tot i que nouvinguts, som militants de Salt i activistes de l'ensenyament públic. Ens quedarem a viure al poble i és altament probable que ens hi enterrin, i què? Però, conegut el drama escolar i vista la desgana amb què un Ajuntament d'esquerres només de paraula l'encara, ens temem que l'activisme ens l'haurem de ficar a la butxaca. En Vicenç té molts números per deixar la pública (o com a mínim per deixar la pública de Salt) i si això passa, haurem fracassat. No pas perquè, insisteixo, tinguem cap problema amb la concertada, sinó perquè no ens deixaran triar. Ho volen així i així ho tindran. Se sortiran amb la seva, i què? Doncs això, felicitats.
