Què pesa un ase mort?

07.05.2016 | 07:22
Què pesa un ase mort?

D'aquí a dos mesos escassos tornarem a tenir eleccions generals. No m'agrada, perquè són el símptoma d'un fracàs col·lectiu. Els resultats de dia 20 de desembre eren clars i, ben segur, contenien una certa il·lusió de canvi. La gent va dir que no volia una majoria absoluta, farta que n'estava, digueren també que estaven cansats de Rajoy i que volien un govern d'esquerra que resultàs del pacte. Què ha passat? Els partits progressistes no han estat capaços de posar-se d'acord, tot i que han tingut més de cent vint dies per entendre's. Hi ha hagut prepotència, ambició, covardia. Ha mancat la generositat. Però es pot exigir als partits polítics que siguin generosos? Segurament, la generositat és una qualitat descol·locada, improcedent. Una capacitat de naturalesa antiga. No està de moda esser generosos. Hem vist com cadascú agranava cap a caseva, mentre la il·lusió de canvi es diluïa en la impotència. No voldria que la desil·lusió derivàs cap a la resignació, que els votants començassin a fer badalls.
I és probable que la campanya sigui avorrida, que ens faci dormitar, que els badalls siguin la conseqüència del cansament i la desgana, del tedi. Hem perdut l'ocasió de fer un govern capaç d'encarar-se amb els gran reptes que marquen el nostre temps: l'atur, el desequilibri social, la corrupció, la incapacitat del sistema educatiu per acabar amb el fracàs escolar, el terrorisme difús i il·limitat. Són els nostres drames immediats, les desventures amb què ens fustiga el nostre temps. Vàrem creure que començava un temps nou. Ara sabem que no hi ha res nou què aportar. Tots deien que tenien elements en comú, que reconeixien que els votants els havien manat que s'avinguessin a construir pactes. I ara, mentre algú pensa que s'hauria d'intentar fins al final, d'altres han començat a barallar-se pels noms dels candidats.
Era difícil, se'ns diu contínuament. Ho sabem, que era difícil. Però en les solucions als problemes difícils es fa evident el geni, la capacitat de crear un temps nou, de trescar per camins inesperats. No sé si les eleccions del 26 de juny aportaran gaires novetats a la situació actual. Probablement, encara que es produeixin alguns retocs, es repetirà el que ja tenim i obtindrem uns resultats molt semblants, si l'abstenció no és excessiva. I tornaran a esser igualment incapaços de construir els pactes necessaris? Tornaran a esser pocs generosos?
Podria esser que, durant el camí que ens mena als comicis de juny, alguns partits haguessin renunciat a la seducció. D'altres no ho han estat mai de seductors. Algú podria imaginar-se fins a on arriba la capacitat seductora de Don Mariano? En veure'l sortir a la televisió em revé una pregunta que, cada cert temps, solia fer-nos el professor de Filosofia de l'Escola Normal, d'això fa molts d'anys. Arribava apressat, entrava a la classe, ens posàvem drets, ens deia que ens asseguéssim i, tot just ens havíem assegut, preguntava: «Què pesa un ase mort?» Ho deia com si fos un dels grans enigmes de la Filosofia. Ningú no sabia la resposta. No l'arribàrem a saber mai i possiblement ell tampoc no la sabia. Només sabia la pregunta. És important saber les preguntes, i estimar-les. Doncs allò que ara tenim és un ase mort i no sabem què pesa.
Quants d'ases morts has hagut de suportar al llarg de la vida? Podria ésser una altra pregunta. Són preguntes que contenen una enorme capacitat de seducció. I és com si tinguessin una dimensió còsmica, com si ens arribassin de molt lluny, d'una altra galàxia, de les profunditats fosques de l'univers.
En plantejar-nos aquella pregunta, el professor pretenia fer-nos entendre que no importava si érem uns ases, que el que de veres tenia sentit era que no fóssim uns ases morts. Però sospitàvem que als fons del firmament brillaven, més enllà de les últimes constel·lacions, ni que fossin estrelles una mica pàl·lides, milers d'ases morts. En vèiem la llum que ens arribava a través del temps. I en sentíem el bram.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema