Sabut és que viatjar amb avió es converteix cada vegada més en una experiència o vivència desagradable. Sobretot pels controls de seguretat que representen una molèstia. I donem per fet que és el peatge que hem d'abonar a canvi d'estar teòricament més protegits contra malvats terroristes. I tot i que això és suposadament cert, no menys cert és que de vegades podem tenir la sensació o impressió de ser víctimes de capritxos o insensateses de dirigents polítics o directius aeroportuaris que prenen decisions no gaire meditades o analitzades prèviament en profunditat. Posaré un exemple, arran d'una situació que vaig sofrir amb motiu d'un viatge professional a Jamaica.

Els meus amfitrions em van reservar vol via Miami, des de Barcelona, per ser aquesta l'opció de menor durada. Tot i així, entre anar a l'aeroport de sortida per ser-hi allà un parell d'hores abans -per tractar-se de vol intercontinental- i l'escala a la ciutat de Flori?da, el viatge va rondar les 17 hores entre l'aeroport de sortida i el d'arribada.

frontera i immediatament sortir per po?der accedir a la porta d'embarcament del segon vol. Un fet absurd, fruit d'una planifi?cació de la infraestructura aeroportuària poc racional. I, a més, un risc afegit perquè per molt control de seguretat que cal passar de nou, res impedeix que el viatger entri en contacte amb persones de fora de l'àrea de portes d'embarcament. El mateix control podria situar-se dins de la zona de trànsit i sense que el passatger hagués de passar la frontera, com es fa a d'altres aeroports del món.

Vaig arribar a Miami i com a posseïdor de l'autorització electrònica (ESTA) prèviament abonada i vàlida per dos anys, vaig haver de fer la meva identificació davant una de les màquines de validació existents: escanejat del passaport, lectura de dits de la mà, fotografia de la cara sense ulleres, respondre a un qüestionari ridícul amb preguntes com ara si ets un terrorista o si portes droguesÉ

En teoria amb el paper que et dóna la màquina amb la teva foto i les teves dades pots passar a la fila d'agents de frontera i agilitzar el tràmit, segons la publicitat oficial del govern nord-americà. Però això no és veritat. Després de fer una cua, en el meu cas de mitja hora, i amb decisions capritxoses d'un empleat o agent que obria i tancava el passadissos sense cap racionalitat, quan finalment em va tocar passar el control a la cabina hi va haver un canvi de funcionari. Més temps d'espera i quan vaig avançar cap a ell, em va fer tornar enrere i que no caminés fins que ell m'ho indiqués amb el braç. Quan ho va fer, al cap d'uns minuts que vaig trobar eterns, l'agent no va fer ni cas del paperet de la màquina i em va fer repetir tots els tràmits: nou escanejat del passaport, nova lectura de les empremtes dactilars, nova fotografia sense ulleres i noves respostes a les pregun?tes de rigor d'aquell funcionari que, com tots els de fronteres del Estats Units, té a la seva mà donar-te l'admès o rebutjar-te, després d'afegir preguntes absurdes com quin serà el teu domicili al paísÉ un país en el qual no romandràs més que un parell d'hores en trànsit i sense sortir del terminal aeroportuari. L'absurd de les preguntes dels formu?la?ris de frontera i de la duana és com per no parar de riure si no fos perquè et jugues seguir viatjant. I no diguem el del poder absolut dels funcionaris, en un país que està ple d'immigrants il·legals, i en el qual probable?ment més d'un pot ser familiar d'aquests agents que treballen a la frontera com a amos i senyors del teu viatge.

El que em va tocar a mi era un dels molts llatins, de cognom Tapia segons el seu identificador. El vaig saludar en anglès i en espanyol però el bon agent Tapia no va utilitzar ni una paraula en la llengua de Cervantes, sinó una peculiar versió de la de Shakespeare. Després de les seves tòpiques preguntes sense mirar-me si més no a la cara i diversos minuts de meditació -suposo que transcendental- va segellar el meu passaport amb la paraula admès i vaig poder anar corrent fins a la no llunyana zona de sortida dels Estats Units de la mateixa terminal. Allí, novament mitja hora de cua, els encarregats de control prenent-se la seva feina amb tota la calma del món, fent llevar les sabates a tots els passatgers i sense disposar d'aquests plàstics que permeten no haver de trepitjar el terra amb els mitjons o descalços, sotmetent-te?a control biomètric en la càpsula que permet que vegin el teu cos més o menys nuÉ i després de tots aquests controls, de nou corrent cap a la porta d'embarcament, en el mateix mòdul en el qual havia desembarcat.

Com deia al principi, viatjar amb avió és, cada vegada més, una cadena de molèsties i absurds i fins i tot podria dir que d'humiliacions i menyspreus que de manera estoica i resignada hem de suportar si volem o hem de seguir viatjant.