Podem, segons les enquestes més científiques i professionals, davalla i s'enganxa a l'aliança amb IU, la coalició del PCE, per no caminar decididament cap a la irrellevància.

La frivolitat del seu líder, que avui insulta a qui calgui i l'endemà reclama al món sencer, amb posat de mestretites, continència i bones maneres, amb una arrogància que no té fi ni fronteres, cansa i genera un cert deix de repugnància. Ambiciós, sectari i cregut, ha garantit al PP govern i l'oportunitat de mantenir-s'hi a l'estiu.

Demà serà el dia d'Europa. No cal que mirem cap al Carib perquè la demagògia del seu discurs i model s'esquinça com un parrac. El populisme significa arreu insolidaritat i paràlisi de la unió política europea, fre a les millors tradicions solidàries i democràtiques del continent. Al sud, com a Grècia, on els amics de Podem i IU prediquen mesures contra sistema, acaben amb vagues generals contra la reforma laboral i de les pensions aprovades per Syriza. Segurament diran, els governants grecs, que la culpa és d'Europa. Com a Catalunya és d'Espanya. A Salt, de Girona. A l'Alemanya nazi, dels jueus i a l'Espanya de Franco, de la conjura judeomaçònica. Així són els mal ?governants: tot és culpa d'un enemic exterior (i invasor) que és més dolent que l'aigua de bacallà.

Europa, al mig de les seves contradiccions, crisis i misèries, és forta. L'únic perill són la insolidaritat i l'egoisme, curts de mires i de gambals, que s'expressen amb una moneda de dues cares: el populisme que afalaga els ciutadans amb mentides impossibles i inviables i el nacionalisme que crea el mite d'un poble virtuós assetjat per hordes indignes que el roben o volen abusar de la seva riquesa. Dues cares de la mateixa misèria moral. Tot és permès si ajuda a assolir el fi que es busca: que amb aquest capteniment parlin de regeneració democràtica fa fàstic.