Control

08.05.2016 | 10:03

Fa dos o tres anys, en una trobada de columnistes, li vaig sentir dir a un poeta molt conegut que no hi havia dret que els bancs controlessin tots els mitjans de comunicació. I ho va dir així, sense tallar-se ni un pèl, com si totes les ràdios i els diaris i les televisions que en aquest país són moltes i de molt variades tendències, com pot comprovar qualsevol que tingui ulls i oïdes, pertanguessin als mateixos bancs i diguessin i repetissin les mateixes coses: pura propaganda, pura ocultació de fets, pura mentida institucionalitzada.

El col·loqui se celebrava davant alumnes de Periodisme, i una de les coses que més em va sorprendre -perquè jo hi era- va ser que ningú repliqués o contradigués la frase del poeta. Fins i tot vaig veure que molts assistents (la sala estava plena) assentien amb gestos molt gràfics. Per a aquests assistents, estava clar que la premsa estava en poder dels bancs, així que la llibertat d'expressió era si més no un assumpte discutible o que no estava gens clar. I aquella unanimitat demostrava una vegada més que la visió conspiranoica de la vida continuava sent l'única forma d'entendre el món, tant en el cas del poeta com en el de molts alumnes de Periodisme. Si els diaris -i no tots, sinó tan sols alguns- estaven en poder dels bancs, no era per la crisi gravíssima que estaven patint, sinó per la pèrfida voluntat que movia als banquers a defensar els seus interessos i a manipular els lectors. Tot era així de simple. I així de fals.

Quan em va arribar el torn de parlar, vaig haver de dir que els bancs s'havien fet amb el control de molts mitjans de comunicació, sí, però no perquè tinguessin un especial interès en controlar la premsa, sinó perquè la crisi brutal provocada per la irrupció d'Inter?net havia obligat a moltes empreses a endeutar-se fins a extrems insuportables, així que moltes d'elles havien acabat en poder dels bancs. Però això no havia passat per una espècie de voluntat malèfica dels banquers en el seu desig per controlar i manipular, sinó per la crisi que havien patit els mitjans de comunicació escri?ta en aquest nou mil·lenni. I tot i així, la premsa havia resistit. Cap a l'any 2010, molts de nosaltres dubtàvem que pogués seguir endavant. Per sort no s'havien complert els mals presagis, i allí estàvem, parlant de la premsa en un auditori, davant estudiants que pensaven dedicar-se si les coses anaven bé a aquest mateix treball.

Es veu que Pablo Iglesias opina el mateix que molts dels assistents a aquell col·loqui. Segons ha dit aquests dies, la premsa respon tan sols als interessos d'uns pocs privilegiats i avui dia "privilegiat" vol dir corrupte, mentider i evasor fiscal, i potser coses encara pitjors, així que cal introduir un control sobre la premsa i els mitjans de comunicació. Un control democràtic, afegeix de seguida, posant molt d'èmfasi en la paraula "democràtic", igual que feien les infermeres que intentaven treure'ns la por al posar-nos una injecció de ferro vitaminat: "Fa mal, sí, però ja veuràs com de fort et poses". I és clar, tots havíem d'aceptar-ho. Ara bé, ¿com s'exerceix el control democràtic? Qui el dirigeix? I en nom de qui? Perquè aquí hi ha el problema.

Es dirà que les empreses exerceixen el seu control sobre la informació que ofereixen, i això és indiscutible, però per fortuna en aquest país hi ha dotzenes de mitjans de comunicació diferents, en paper i digitals, i són de totes les tendències -Pablo Iglesias, per cert, compta amb el suport incondicional de dues o tres cadenes privades de televisió, cosa que no tenen altres candidats-, així que aquest control empresarial està compensat per la multitud de mitjans que un pot seguir i llegir i escoltar. El problema, per tant, no és el de la propie?tat dels mitjans, que de moment no sembla que estigui concentrada en unes poques empreses o bancs, sinó en el desig de controlar tots -repeteixo, tots- els mitjans de comunicació en nom de no se sap molt bé què: la democràcia, el poble, la gent, la voluntat popular, qualsevol d'aquests ens abstractes darrere dels quals sempre hi ha uns quants buròcrates a les ordres d'un dictador que imposa la seva voluntat, igual que en el Ministeri de la Veritat de 1984. Tot això és evident, i són coses que fins fa vergonya dir-les, però en vista dels temps que corren, caldrà dir-les una i dues i mil vegades més.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema