El que també s'hauria de mirar i admirar

"Em refereixo a les obres d'art nascudes de la sensibilitat dels gironins de les generacions que ens precediren al llarg de la nostra història"

08.05.2016 | 10:03

Com cada any, sense cap excepció, quan s'acaba l'hivern, que a Girona sol ser llarg i cru, arriba la primavera. I amb la primavera joioses i esplendoroses festes. La Pasqua de Resurrecció, que és la festa major del Cristianisme, Sant Jordi, la Verge de Montserrat, i, en ple mes de maig, Girona temps de flors. En aquesta setmana amb dos dissabtes i dos diumenges, la nostra ciutat es vesteix de gala. Estem en la meitat de la primavera i la natura experimenta l'anyal florida. Una florida que dels camps i els jardins es trasllada a carrers i places, temples i claustres, patis senyorials i edificis monumentals. Una mostra d'art, de sensibilitat, de bon gust. Una mostra que atrau gent d'arreu. Que mou a molts gironins a passejar-se pels carrers de la Girona Vella, que potser no hauran freqüentat en la resta de l'any. Una mostra que motiva que trens i autocars arribin a Girona portant milers de visitants. Que centenars de cotxes busquin aparcament, perquè els seus usuaris puguin passejar pel recinte floral.

Les flors exhalen bellesa i alegria, amb la seva policromia i la seva elegància. I més encara quan han estat col·locades amb art i destresa per fer-les més sorprenents i encisadores. I en aquest nostre cas, hi dona un to especial l'acoblament de les flors naturals i la perennitat dels monuments.

Els visitants gaudeixen contemplant aquesta bellesa natural de les flors,amb la qual, any rere any ens regala la natura. I és natural que així sigui, perquè la cosa s'ho val. Però a més en la mostra hi ha un altre element que hi afegeix valor i interès. Em refereixo a les obres d'art nascudes de la sensibilitat dels gironins de les generacions que ens precediren al llarg de la nostra història. I a molts dels visitants, gairebé m'atreviria a dir que a la majoria, aquest segon aspecte tan important els passa desapercebut.

L'any passat, mentre visitava el claustre de la Catedral em vaig fixar que un dels centenars de persones que en aquell moment hi desfilaven, fotografiava la torre de Carlemany. Un, només un. Molts i molts no es cansaven de disparar la seva màquina o el seu complex telèfon mòbil. Però només enfocaven les flors. Pel que es podia deduir del que es veia en aquell moment, sumant totes les hores del dia i els dies que durava l'exposició, sens dubte aquelles flors serien fotografiades milers de vegades. Certament que l'ornamentació floral del claustre en aquella ocasió era d'un gust i un art extraordinaris. Valia la pena obtenir-ne un testimoni durador. Però es passava amb indiferència davant uns altres testimonis artístics d'una vàlua extraordinària. Pocs, ben pocs, contemplaven la torre de Carlemany, el campanar de la desapareguda Catedral romànica. Pocs, ben pocs posaven atenció en els capitells que coronen les columnes claustrals i en les escenes bíbliques tan magistralment esculpides en els frisos de les cantoneres. En el relleu del segle XIII de la Verge del Bellull i Gràcia. En els sepulcres gòtics, ornats amb l'estàtua jacent de personatges que destacaren en el seu temps. Totes aquestes obres artístiques no mereixien ser enfocades per la major part de les càmeres que no paraven de disparar-se.

La cua que formaven els que desitjaven entrar als Banys Àrabs era impressionant. Dels centenars o milers que desfilaren per les diverses estances d'aquell insòlit monument, ben pocs es fixaren amb els capitells romànics dels segles XII i XIII, i menys encara eren els que, en sortir del recinte, s'havien adonat de l'estructura i distribució dels serveis dels antics banys públics.

Els que es dirigien a la Basílica de Sant Feliu posaven atenció en el campanar, i molts no paraven de fotografiar-lo. Però en entrar en el temple, tota l'atenció es limitava a les flors. No cal insistir en què l'ornamentació floral era exquisida i que valia la pena ser contemplada i admirada. Però això no hauria hagut d'impedir posar atenció als valors artístics que atresora el temple. L'elegància del trifori, la convivència de romànic i gòtic en pilars i columnes, en absis i absidioles. La grandiositat de la nau, amb les claus de volta, amb els seus relleus i pintures. El sepulcre gòtic, que durant segles guardà el cos de Sant Narcís, patró de Girona. La magnífica estàtua gòtica del Crist jacent, peça d'una bellesa extraordinària. I tampoc eren apreciades les laudes sepulcrals, encastades en les parets laterals del presbiteri. El més important elenc d'escultura funerària paleocristiana que es pot contemplar i admirar, també passava pràcticament ignorat pels qui només posaven l'atenció en la mostra floral.

A Sant Pere de Galligants la majoria dels visitants es dirigien directament al claustre, que era on hi havia un magnífic jardí. Passaven pel temple sense posar atenció en la meravella dels capitells, que són com un brodat fet en la pedra, ni en la sumptuositat de la rosassa, ni el mosaic romà que s'hi exposa.

L'ornamentació amb flors naturals de l'accés al monestir de Sant Daniel i del claustre del mateix cenobi benedictí, era d'una gran bellesa i és molt natural que s'hi posés l'atenció i es volgués conservar-ne el testimoni fotogràfic. Però potser la majoria no es fixava prou en el claustre romànic i en el gòtic de la galeria superior. Un claustre que en els darrers temps ha merescut ser restaurat convenientment i ser tractat pels entesos amb l'atenció que mereix pel seu valor històric i artístic. Un claustre que fins fa pocs anys era desconegut per la majoria de gironins. Durant segles la comunitat monàstica vivia reclosa, separada del món exterior per gruixudes parets, i reixes i gelosies. Des de fa ja alguns anys, el monestir s'ha obert a una major convivència amb la societat. Sense deixar d'observar amb tota fidelitat la Regla de sant Benet, la vida contemplativa ha continuat, mentre l'antiga clausura ha deixat d'impedir la relació entre l'interior del cenobi i el món exterior.

El Call és un gran atractiu pels visitants de la nostra ciutat. I en aquests dies també es veu sol·licitat i concorregut. No sé si els que hi passen ho fan distretament o posant-hi atenció, i pensant en el que representava l'existència d'aquest barri dintre el clos de la Girona medieval. Una petita ciutat, dins la també petita, però més gran ciutat de Girona. Uns segles de convivència entre dues comunitats marcades per diferències religioses, ètniques, socials, legals i administratives, així com per habituds i costums diferenciats. Convivència unes vegades pacífica i tolerant i en certes ocasions violenta i agressiva, tacada per l'odi i la incomprensió.

Enguany quan es presenta l'ocasió, una vegada més, de recórrer el barri vell de Girona per contemplar la mostra floral, siguem conscients que les flors mereixen ser mirades i admirades; però també cal posar atenció en les joies artístiques, arqueològiques i històriques que integren el tresor guardat dintre l'estoig que és la ciutat de Girona.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema