El desglaç

09.05.2016 | 08:55

La reunió entre Soraya Sáenz de Santamaría i Oriol Junqueras apunta cap a un hipotètic desglaç en les relacions entre el Govern central i la Generalitat de Catalunya. Cal preguntar-se, però, si és real?ment així o si, per contra, forma part de la dansa d'espadatxins en la qual estem immersos. Ha renunciat Puigdemont a l'acceleració independentista i intenta ara negociar un "nou encaix", per utilitzar el llenguatge tercerista? O més aviat es tracta d'una trobada motivada per les necessitats financeres del Govern català? I des de la Moncloa, ¿Rajoy mou fitxa per desmen?tir la seva fama d'immobilista o potser a la recerca d'un aliat parlamentari per després de les eleccions de juny? Costa d'acceptar aquesta última hipòtesi, com costa creure que la coalició Junts pel sí hagi canviat el seu objectiu final, més enllà dels diferents dreceres que pugui anar prenent al llarg del camí.

La impressió és que el desglaç té més de conjuntural que de definitiu, més de tàctic que d'estratègic. Rajoy no s'ha mogut de la se?va línia. Va oferir diàleg des d'un primer moment, però sempre dins del marc constitucional de respecte a les lleis. L'evident dislocació del règim fiscal autonòmic amb di?ferències de fins a trenta punts de finança?ment entre comunitats hauria d'haver-se resolt molt abans; però, quan Mas va plantejar un acord fiscal en la línia dels furs bascos i navarresos, ni el Govern central dispo?sa?va de diners ni la tensió territorial havia ar?ribat als extrems d'aquests últims dos o tres anys.

Per descomptat, el gran escull de qualsevol reforma té a veure la necessitat de dinamitar privilegis previs, una decisió el cost electoral de la qual resulta difícilment assumible per a qualsevol president de la nació. És una cosa semblant al que succeeix amb la Seguretat Social i el forat de les pensions, una situació que es preveia des de fa almenys trenta anys i la solució de la qual s'ha anat ajornant i ajornant de forma irresponsable. Pensar que es pot resol?dre el dèficit pressupostari i l'endeutament massiu sense apujar els impostos ni retallar les prestacions socials, alhora que es millora el finançament autonòmic, forma part dels miratges de la política entesa com a mera voluntat. Però, tot i així, no deixa de ser una qüestió tècnica. La crisi catalana, en canvi, no és un problema tècnic. O, almenys, no només un problema tècnic.

Mentre Rajoy sembla disposat a millorar el finançament de les autonomies i potser a modificar una mica la Constitució, Junqueras i Puigdemont no es mouran del seu discurs plebiscitari. Saben que qualsevol cessió de Madrid en aquest sentit representaria un escac i mat a l'Estat. Rajoy també ho sap i d'aquí aquest ball d'espadatxins aclaparats per les necessitats d'uns i els difícils equilibris parlamentaris de tots. Les autonòmiques catalanes i, especialment, les legislatives del passat mes de desembre van distar d'oferir un resultat favorable a les tesis extremes de l'independentisme. La realitat és plural i no quedarà altre remei, passat l'estiu i ja amb govern a Madrid, que buscar de nou punts de trobada més enllà dels maximalismes. La realitat sol acabar impo?sant-se. I la realitat de la política espanyola i europea exigeix pactes. El contrari ?obri?ria un escenari no només incert, sinó tam?bé especialment perillós.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema