Dia del treball?

"Va pronunciar aquella frase cap al 1979, quan encara existia la classe obrera i les fàbriques europees no havien de competir amb les fàbriques de l'Índia o de la Xina"

09.05.2016 | 08:55

Fa molts anys, Roland Barthes va dir en una de les seves classes de Literatura del Collège de France, a París, que la classe obrera havia perdut l'orgull. Barthes acabava de creuar-se amb una manifestació, segons ens va explicar, i l'havia sorprès que s'assemblés més a una festa infantil amb xiulets i globus i banderoles de colors que a una protesta d'obrers que manifestaven el seu empipament i que per això mateix volien proclamar l'esperança en una revolució. "Comparin una manifestació actual amb un quadre de Delacroix", va dir Barthes, "i sabran el que vull dir. Ja no hi ha gestos de ràbia ni crits ni fúria de cap classe. I sobretot, ja no hi ha orgull, ja no hi ha arrogància ni desafiament. Quan jo era petit, a les manifestacions dels obrers es veia això. Ara ja no hi ha res de res".

No sé si Barthes va dir allò amb alegria o amb pesar, però potser hi havia alguna cosa de les dues coses. Imagino que a Barthes no li hauria fet gràcia viure en un règim on la classe obrera estigués al poder almenys sobre el paper, com passava en les "democràcies populars" de l'est d'Europa. De fet, ell havia estat lector a l'Institut Francès a Bucarest, a finals dels anys 40, fins que les noves autoritats comunistes van tancar l'institut per "imperialista" i per ser "un niu d'espies". En aquest sentit, suposo que sabia molt bé el que l'esperava en un règim fet a la mida de la classe obrera, o dit d'una altra manera, en un sistema que es fonamentés en l'orgull de la classe obrera: manca de llibertats, dogmatisme ideològic, penúries econòmiques, una vida de lenta i sorda desesperació. Per això, imagino, no lamentava del tot que les coses fossin així a l'Europa democràtica. Però també hi havia un to malenconiós en les paraules de Barthes. Que la classe obrera hagués perdut l'orgull li semblava un senyal inequívoc de derrota, una prova que els menys afavorits, aquells obrers orgullosos del Front Popular que ell havia vist desfilar pels carrers quan era nen, havien perdut per sempre la batalla.

Barthes va pronunciar aquella frase cap al 1979, quan encara existia la classe obrera i les fàbriques europees no havien de competir amb les fàbriques de l'Índia o de la Xina o d'altres molts països del tercer món. El 1979 la globalització no havia començat encara i els sindicats eren institucions fortes que tenien prestigi i afiliats. A l'Europa democràtica de llavors es pagaven molts impostos, a Suècia es podia arribar a pagar un 102% o fins i tot un 109% del que es guanyava, cosa que van denunciar l'escriptora Astrid Lindgren (l'autora de Pippi Calcesllargues) i que li va costar a Ingmar Bergman una detenció humiliant al teatre mateix on assajava i una crisi nerviosa i un llarg exili de vuit anys. Ara bé, gràcies a aquests impostos funcionava un modèlic Estat del Benestar. I la classe obrera no es manifestava amb orgull ni arrogància pels carrers, no, però vivia molt millor a Europa del que podria viure en qualsevol altre lloc del món. Tenia drets socials, pensions, subsidis i una legislació favorable que no existia en cap altre lloc del planeta. I per això mateix era normal que les manifestacions obreres no fossin explosions de còlera ni d'orgull, sinó aquell espectacle gairebé infantil amb globus i banderetes de colors.

Vaig recordar la frase de Barthes quan vaig veure a la tele les manifestacions de l'1 de maig. Si el 1979 amb prou feines quedava ràbia ni orgull en aquestes manifestacions, ¿què és el que queda ara? Resignació? ¿Desesperança? ¿Nostàlgia d'un passat que es va anar per no tornar? O una mena d'odi irracional que no és més que una dolorosa mostra d'impotència? No ho sé. Les perspectives laborals són tan ombrívoles que parlar del dia de la feina ja és un contrasentit. Quina feina? ¿La dels escassos privilegiats que tenen un contracte indefinit? ¿La dels que tenen contractes per hores i que cobren uns micro-sous que ni tan sols els permeten pagar un miserable lloguer? ¿La dels majors de cinquanta anys que ja ni somien amb tornar a trobar feina? O la dels joves que han complert trenta o trenta-cinc anys sense haver durat mai tres o quatre mesos en una mateixa ocupació? Perquè tots aquests altres treballadors també existeixen, encara que a penes tinguin visibilitat de cap classe ni estiguin afiliats als sindicats ni es manifestin el primer de maig.

Des del llibre del Gènesi, el treball és una maledicció de la qual ningú ha pogut lliurar-se, però sembla que hem entrat en una nova fase en què ni tan sols el treball, aquesta maledicció, està assegurada per molt temps. El 1979 la Xina ni tan sols havia sortit d'una versió agrària del comunisme que mantenia el país com si visqués al segle XV. I l'Índia era una societat de castes i d'intocables en què l'herència britànica només havia aconseguit crear una bona xarxa de ferrocarrils, uns bons periòdics que ningú llegia i unes universitats de les quals ni tan sols tenia notícia la majoria de la població. Ara, en canvi, la Xina i l'Índia produeixen les mateixes coses que es produïen a Europa i a uns preus molt més econòmics, així que les fàbriques europees han anat tancant o s'han tornat molt poc competitives. La globalització ha estat un desastre per a Europa, però no tant per als països que vivien molt malament fa quaranta anys i que ara viuen bastant millor, encara que aquesta prosperitat només hagi assolit a un 20% o un 30% de la població (molta gent, en qualsevol cas). I el pitjor de tot és que no sembla haver-hi cap esperança. La classe obrera ja ni tan sols existeix. I ja no hi ha orgull, no, sinó tan sols odi i frustració que ningú sap fins on poden portar-nos.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema