Girona Gastronòmica

La memòria dels plats menjats a casa i dels primers restaurants visitats, tot un procés iniciàtic

09.05.2016 | 10:22

Com diria l´anterior monarca, «me llena de orgullo y satisfacción» comprovar que alguns dels articles que més gent comenta són aquells que tenen que veure amb les coses del menjar, que tant m´apassionen. És una vulgaritat, malgrat que ben trobada, aquella cèlebre dita del poeta: «Val més morir d´un rot que no pas d´un pet». Deixant al marge qualsevol qüestió escatològica, l´article que em fou publicat en aquesta mateixa secció fa unes setmanes sobre la polèmica respecte als ingredients exactes de la genuïna carbonara, només m´ha dut que satisfaccions. Ahir mateix la meva germana Isabel i el meu cunyat Amadeu, que estan passant un llarg cap de setmana d´aniversari a Roma, em comunicaven que han seguit amb èxit el recorregut proposat a l´article.

M´agrada menjar bé. És cert. Dedicar-hi temps, fer quilòmetres, buscar nous indrets. Repassar els clàssics i coneguts. No oblidar-me de la cuina senzilla i casolana del producte inmediat i proper. Aquesta passió va néixer a casa. La meva mare, Pilar Molinet, era una gran cuinera, amb coneixements i habilitats heretats d´una progenitora empordanesa: d´Espolla. Entre setmana menjàvem senzill, pero molt bé. Tan memorable era la vedella amb bolets festiva amb què gairebé ploraves de content (les meves germanes mantenen el nivell amb gran dignitat i el meu germà Joan també ho feia prou bé) com les llenties, l´estofat (sublim) o l´escudella, la truita de farina o paisana, els ous al plat, les pilotilles o el llom amb tomata, etc. Quins dinars! No fou estrany, doncs, que quan jo vaig fer els quinze anys i anava a l´institutut Vicens Vives, mentre els meus companys feien les seves primeres cigarretes (que mai he consumit) jo comencés a entrar totes les tardes a l´edifici de les Pedreres amb una bona faria als llavis, davant la sorpresa general. Era el mínim després d´haver menjat com un capità general.

Els èxits gastronòmics de la meva mare eren aplaudits per tota la família, molt especialment pel meu pare i jo mateix. No fou fins a la inesperada mort de la meva mare que tots dos posàrem per primer cop un peu a la cuina i recordo amb emoció el dia que vaig menjar-me en solitari i amb caràcter pòstum la darrera plata dels seus famosos canelons, que havia deixat preparats per al dia de Tots Sants. El meu pare, Arseni Bosch, havia crescut entre fogons. Originaris de Pontós, la seva família va regentar fins al 1960 el Restaurant La Pansa, a la carretera de Santa Eugènia, prop de l´antiga estació de Girona. Fou un restaurant, una fonda, de gran èxit. Ambient de futbol i de vermut al bar, de «gironins de tota la vida» que hi anaven a dinar, de gent dels pobles que venien a mercat a Girona. Tenien una cuinera mítica, Paulina, també del mateix poble, Pontós. Quan jo era petit els veïns amics del meu pare encara em deien «en Bosch de can Pansa». A la recerca dels millors calamars a la romana (una passió familiar compartida), fèiem els diumenges un vermut a can Boira (brutals), a Can Roca de Taialà, l´Escon de Llambilles, el Turó dels Cavalls de Bescanó o prop d´allà a la Barca, on acabàvem passant amb la barca a l´altra banda del Ter. Com que el meu pare es dedicava a qüestions comercials per tota la província, tenia detectats els grans llocs dels pobles i viles gironins on menjaven els viatjants, que mai no fallen en aquests temes. Així, quan ja érem més grans i ens portàvem bé a taula, començàrem a conèixer racons com la Fonda Reig de Palafrugell, Can Roca d´Esponellà, La Granota o, quan calia celebrar alguna cosa més, Els Tinars, Ca la Nieves de l´Escala o els caçadors de Maçanet, amb la qual cosa encetàrem una dimensió iniciàtica de la nostra formació.

Fa uns dies vaig llegir que la Setmana Gastronòmica de Girona feia 35 anys. He buscat a l´hemeroteca i he trobat que aquella primavera de 1981, sota l´impuls de Juli Lara i Josep Carreras, vint restaurants de la ciutat varen començar aquella iniciativa fantàstica. Noms com Ca La Marieta, Joker, L´Arcada, La Bodega, La Llarga, Marina, Can Lloret, Margarit, Sant Agustí, Sant Ponç, La Rosaleda, Selva Mar, Cipresaia, Boira, El Traguinyol, Saratoga, Cal Ros, Jim´s, Bronsoms i L´Entrecot , molts ja desapareguts, en són els pioners. Eren temps que a la ciutat de Girona costava encara arrencar el reconeixement de la seva cuina. Els gironins envejàvem Figueres per en Josep Mercader i els germans Duran. Encara faltaven uns quans anys perquè els nois de Can Roca de Taialà s´hi posessin i l´alcalde de Girona, Joaquim Nadal, no se n´estava de declarar que de Figueres se n´enduria el Motel Empordà i el Museu Dalí. Molt despres vingueren més iniciatives, Firatast, el Fòrum Gastronómic o, més recentment, Girona10. Aquells primers temps de la Setmana Gastronòmica coincidien amb una nova visió de la cuina, en Jaume Fàbrega i en Jaume Font n´eren els cronistes destacats a la premsa gironina i aquest darrer va publicar durant quinze anys una revista, Girona Gastronòmica, capçalera feliçment rescatada per la bona feina d´en Paco Baso. No em puc deixar en Salvador Garcia-Arbós, actualment un dels meus principals prescriptors. Per acabar: hem millorat. A Figueres se segueix menjant molt bé, a les nostres comarques ni cal dir que no ens ho acabaríem, però a la ciutat de Girona l´examen ha quedat aprovat ja fa anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema