La llei no protegeix únicament els interessos dels particulars, sinó també l'ordre social. Si el consentiment fos suficient per legitimar qualsevol acte, no podríem intervenir mai, ni tan sols quan un ciutadà decidís voluntàriament atemptar contra la seva vida o integritat personal. Com podríem, si no, obligar un conductor a posar-se el cinturó de seguretat si ell vol assumir el risc de no dur-lo ajustat? En nom de qui prohibiríem l'ablació si determinades dones joves l'acceptessin? Si transforméssim el consentiment en l'únic criteri vàlid per dirimir què és legítim i què no ho és en nom de les llibertats fonamentals, acabaríem buidant de contingut els drets humans. Després d'haver estat justament valorat com un mitjà de defensa contra el poder dels més forts i com l'expressió de la nostra autonomia individual, el consentiment, si no ens mantenim alerta, pot convertir-se en un eficaç mecanisme d'opressió, ideal per justificar actituds de control i violència. Pot ser legítim alienar els béns, però no la llibertat, explicava un dels pares del liberalisme, John Locke. Per això no es pot consentir cap manifestació d'esclavitud, ni tan sols la pròpia.