Alguna cosa no em quadra. Fa anys que cada cop vénen a Girolàndia més turistes d'aquests que segons l'Ajuntament ens porten tants diners, però també cada any Càritas denuncia que hi ha més pobres a la ciutat, i inclús el defensor del ciutadà alerta que els serveis socials estan saturats. Davant de tal contradicció només hi ha dues opcions: o bé és fals que els turistes aportin riquesa, o si n'aporten és només als quatre de sempre i l'Ajuntament és incapaç de distribuir-la com correspondria, és a dir, si no eliminant almenys reduint les bosses de pobresa. Qualsevol de les dues opcions invalida el model de ciutat que ens han implantat.
Si els milions d'euros del turisme arriben realment però la pobresa creix, algú ens hauria de mostrar els números i, sobretot, els noms. Els noms dels afortunats hotelers i restauradors que s'estan beneficiant de deixar la ciutat com un parc temàtic. No per res, només per anar-hi ni que sigui a fer un cafè de gorra, que tampoc no és demanar gaire, ja que els financem entre tots. A menjar no, qui no pugui menjar que grati els contenidors.
Potser algú dirà que sense aquestes hordes de turistes, sense aquest fiar-ho tot a la imatge de parc temàtic, encara estaríem pitjor. Que sense els autobusos de jubilats, sense nyonyes mostres florals, sense festivals de pa sucat amb oli i sense eximir de taxes productores americanes, els gironins estaríem practicant el canibalisme entre nosaltres per no morir de gana, i els setges francesos serien una broma al costat de les escenes esgarrifoses que viuríem. I potser algú s'ho creurà, que a Girolàndia no falten il·lusos. Però no seré jo.
El que crec jo és que no val la pena crear un nyap de ciutat per no aconseguir res. Que vendre's l'ànima al diable està molt bé, sempre que t'asseguri l'eterna joventut (i encara). Que l'Ajuntament hauria de servir per a alguna cosa més que per omplir les butxaques als de sempre. Que ja n'estem farts de ser cornuts i pagar el beure. Que la pregunta és molt simple: on és la pasta?
