Els partits polítics ja enllesteixen les maquinàries per tal d'encetar una nova campanya electoral. Des del desembre fins avui ha estat impossible elegir un nou president del govern, malgrat els esforços de Pedro Sánchez i Albert Rivera. Ara, haurem d'esperar al mes de juny, però els resultats pot ser que no difereixin gaire i el país continuï en un lamentable impasse.
Quan són més necessàries que mai reformes inajornables que afecten la llei electoral, el conflicte territorial, l'administració pública, els models sanitaris o educa?tius o el tributari... els líders viuen en una altra òrbita. Això sí, en les enquestes els espanyols els suspenen tots i cap ofereix un mínim de confiança, la qual cosa és més que preocupant. Rajoy és el pitjor valorat i malgrat tot continua tenint la confiança de la seva formació política per tornar a repetir com a cap de cartell.
I alguns partits que oferien l'oportunitat del canvi s'han fet vells de cop. Davant la futura davallada que pronostiquen els estudis demoscòpics, Pablo Iglesias està disposat a pactar amb Izquierda Unida. Fa quatre mesos no en volia ni sentir a parlar, però ha canviat d'opinió. Ja no esgrimeix allò d'ocupar un espai central, ni parlar dels comunistes... Però resulta que si la coalició encara no s'ha formalitzat és perquè hi ha discussions amb el nombre d'escons que s'han de repartir i els llocs dels candidats que ocuparan les llistes. Ni el programa, ni els objectius de legislatura ni els pactes... Allò que preocupa és qui va a les llistes i quants escons podrien tenir de sortida els partits que conformaran la candidatura. Vells estils que no tenen res a veure amb la regeneració democràtica.
Com els del PP, que és incapaç de renovar les llistes i jubilar una cinquantena de diputats o diputades que han estat trenta anys o més ocupant càrrecs públics. I aquí no passa res, ni cap junta directiva ho exigeix. Tothom calla o contràriament no sortirà a la foto. No costa gaire d'entendre perquè el govern no ha volgut afrontar el tema d'una nova llei electoral que abordés la limitació de mandats, les portes giratòries o el finançament. Gaudien d'una amplíssima majoria, però han estat molt ocupats amb els casos de corrupció de Madrid o València i amb la gestió del tresorer Bárcenas que continua a la presó, després de molts anys al Senat, on no se'l recorda per cap intervenció.
D'altra banda, el PSOE, per molt que s'esforci a cercar un nou estil, no ho aconsegueix. Prova d'això són els socialistes catalans que presentaran una candidatura per Barcelona encapçalada per la número 2 per Madrid al mes de desembre. Meritxell Batet ve a apagar foc, després de la sortida de Chacón. Farà la campanya i torna?rà cap a la capital de l'Estat, on té la residència. Malauradament el PSC és incapaç de presentar algú que visqui a Catalunya i de ben segur això no juga al seu favor.
Aquests són els tres partits que assoliran més vots. Res de nou i tot vell. Malgrat que l'electorat reclami més transparència, més participació i menys opacitat, els líders polítics es fan l'orni. La campanya no oferirà gaires novetats i el pessimisme instal·lat a moltes capes de la societat pot fomentar l'abstenció. Potser l'única possibilitat de veure algun canvi en els resultats, atès la seva influència per la llei d'Hondt. No sembla que els majoritaris hagin guanyat vots els darrers quatre mesos, però això caldrà confirmar-ho el mes de juny.
