Gràcies, Javier

«Vaig entendre per què tot allò que escriu m'és confortable: perquè és profundament honest»

11.05.2016 | 08:55

L'any que havia de tenir en Javier Cercas de professor de no recordo quina assignatura, a la UdG, va publicar Soldados de Salamina i no es va poder dedicar a l'activitat docent. Recordo que em vaig sentir molt decebuda perquè tenir-lo com a professor em feia molta il·lusió. M'era igual que m'hagués de parlar de literatura espanyola contemporània o de literatura universal: sabia que qualsevol cosa que m'expliqués seria interessant.

No l'he pogut tenir de professor en viu i en directe però l'he seguit, des de fa anys. M'interessa gairebé tot el que escriu i els seus textos em resulten -no sé si té gaire sentit fer servir aquesta paraula- confortables. Quan vaig acabar la carrera vaig trobar la primera feina a Palerm, Sicília, de professora de cas?tellà, i allà, que com sempre escrivia, escrivia i escrivia, en vaig par?lar en una mena de dietari que us deixo aquí, molt escurçat i una mica censurat. No n'espereu cap qualitat literària.

«Fa tres setmanes em van oferir una feina a Sicília, a Palerm, de professora d'espanyol. Vaig decidir que no hi aniria. Al cap de dos dies comprava el bitllet d'avió. Avui, set de juliol, a tres quarts de dotze de la nit, estic en una habitació d'un pis compartit amb tres paler?mi?tanes, morta de calor i, després d'una setmana d'adaptació terrorífica, contenta d'haver comprat aquell bitllet. Palerm és una bogeria. (...) El segon dia vam tenir una reunió de tres hores amb el director de l'acadèmia -amb ca?fè i alumnes que s'asseien amb nosaltres a fer un cigarret- que a Girona hauria estat liquidada en cinc minuts. Ara fa una setmana que hi treballo i encara no sé quin horari faig ni quants alumnes tinc ni quan s'acaben les classes. Ahir, en un intent desesperat de no deprimir-me, vaig agafar l'última novel·la d'en Cercas [La velocidad de la luz]. I em va fascinar. Em va fascinar el protagonista perquè no saps fins on és Cercas, em va fascinar com explica coses que costen tant d'explicar; em van commou?re els protagonistes i sobretot em va sorprendre que una novel·?la pugui parlar tant de literatura sense resultar pedant ni pesada. (...) I mentre pensava tot això i sentia una mica de nostàlgia per la novel·la acabada, vaig agafar els seus Relatos reales i de cop em vaig tro?bar a la platja de Cefalù rient amb un relat que parla de la Mita Casacuberta que resulta que va ser professora meva i vaig pensar que, com explica un dels relats, la vida, si te la mires bé, és molt estranya. I de cop em vaig adonar que reia i estava tranquil·la i estava bé.»

Quan dic que els seus textos em resulten confortables em refereixo exactament a això. I diumenge passat, veient en Cercas al progra?ma de TV3 Arrelats, vaig entendre per què tot allò que escriu m'és confortable: perquè és profundament honest. Al programa -que, per cert, era molt fluix, i no pas pel convidat sinó pel format lleuger i superficial que es porta ara- també va ser d'una honestedat aclapa?ra?dora. I això no és habitual i quan passa et sents com a casa. Per això escric aquest article, només per dir «gràcies, Javier».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema