El primer que haig d'escriure és que em vaig equivocar pensant, i fent-ho públic, que no se celebrarien noves eleccions, tal com va assegurar Mariano Rajoy pocs dies després del 20-D, qui afirmà que els partits es clausurarien en un feixuc i confús guirigall i no es podria armar un nou govern. Sincerament pensava que en l'esprint final en Pedro Sánchez del PSOE i el líder del PP pactarien i es formaria un govern de coalició semblant als que trobem en alguns països europeus. No era pas que ho desitgés -el meu desig poc importa- era senzillament una anàlisi fonamentada en la lògica dels resultats electorals i en la capacitat d'influir sobre la vida política espanyola, sobre els dos gran partits tradicionals, per part dels poders fàctics, els interessos financers i els governs internacionals.

No ha estat possible l'acord i no per culpa del PP, i possiblement tampoc d'en Rivera de C's. S'ha acabat el bròquil, el teatre de baixa estofa, i de nou a votar, que era el que molts vaticinaven amb l'argument que el PSOE si s'aliava amb el PP seria una aliança contra-natura, igual la de Podem amb C's, i molts votants socialistes no entendrien l'aparellament de conveniències, per altra banda el PSOE deixaria un gran espai a l'esquerra per on transitarien folgadament Podem i IU. Possiblement aquest temor de ser envaïts pels joves universitaris de Podem ha fet reconsiderar la situació a Pedro Sánchez i als nous dirigents del PSOE i decidir no pactar amb el PP, perquè si els electors visualitzaven la fèrria i metòdica oposició de Podem, abraçant tota l'esquerra, en el Congrés de Madrid i en els carrers, seria per posar-se a tremolar i previsiblement influiria negativament en les eleccions.

Durant aquests llargs i pesats quatre mesos, els que van del 20-D a l'1 de maig d'enguany, ens hem avorrit perquè vàrem caure presoners en un cercle viciós en què tot era el mateix monotema: quin partit es fa amic de quin altre? Es preguntaven els tertulians, invariablement, amb qui es voldria aparellar en Pedro Sánchez, que ha tingut una actuació galdosa per incerta i capriciosa en tot aquest període. Tots reconeixen que en Rajoy, mut i impassible, habituds que practica amb èxit, s'ha mantingut sencer, inamovible, i possiblement serà premiat a les urnes, però també destacaven que Pablo Iglesias, des del primer dia, va dir que la seva voluntat era constituir un govern d'esquerres, un govern de progrés amb el PSOE i amb els partits nacionalistes, farts de la vella Constitució i a la qual volen sacsejar de dalt a baix per modernitzar-la i trobar una solució a les ansietats sobiranistes aconseguint que tots els espanyols se sentin acollits i còmodes dins d'un nou marc constitucional.

Que Rajoy no ha negociat és ben cert. No tenia res per negociar que no fos amistançar-se amb el PSOE, no obstant aquest silenci d'un president en funcions enervava molts periodistes, però així és en Rajoy i no cal posar-se nerviosos. Han estat molt tediosos aquests mesos fútils i ara em temo que fins al 27 de juny haurem de suportar debats soporífers en què es discutirà qui té la culpa de les noves eleccions i ningú l'assumirà.

Molts partits volen repetir les mateixes llistes amb algun retoc. El PSC sí que ha fet un canvi sorollós en la cap de llista per Barcelona, ja no hi ha entrat la Carme Chacón, que segons l'actual secretari del PSOE, Pedro Sánchez, li feia perdre vots, que ha quedat reemplaçada per la seva número dos, Meritxell Batet, que havia estat casada amb un destacat membre del PP, José Maria Lassalle, diputat per Cantàbria. Ho comento no per interès sensacionalista, de premsa groga, sinó per demostrar que la convivència entre el PP i el PSOE és més que possible, tanmateix reconec que l'ínclit exmarit de la Batet no és pas en Mariano Rajoy.

Pedro Sánchez ha pretès presentar-se com un polític de cap a peus, un estadista modern, va començar tallant caps als dissidents madrilenys que no eren de la seva corda i ha estat penjat a la corda suportant el contrapès de Susana Díaz, presidenta d'Andalusia i dels «barons» significats d'altres autonomies, tanmateix ha arribat sa i estalvi al final de les negociacions i és el cap de llista per la circumscripció de Madrid, on en les passades eleccions la seva candidatura va quedar quarta. Ara els especialistes en imatge del PSOE volen presentar en Pedro Sánchez molt més presidencialista que en la campanya anterior; el PSOE per la presència de Podem representa l'esquerra burgesa, el progressisme ranci de la vella política.

Ja han començat a publicar-se enquestes inútils que fotografien el moment electoral present, però anterior a l'acord definitiu de Podem amb IU encapçalada per Alberto Garzón. En les enquestes Podem és la segona força més votada, per davant del PSOE.

Espero que el resultat de les noves eleccions no ens embardissin de nou en un esbarzer eixorc i que els polítics no facin el préssec com ho han fet durant aquests mesos. Tanmateix cal reconèixer que en aquest temps que no hi hagut govern les coses han funcionat millor, si no fos per la tabarra dels tertulians habituals en els debats televisius podríem seguir sense i això és tan veritat com que darrere la porta hi ha un sac de confits i tots els llaminers hi fiquen els dits. Així doncs acabo l'article de política, conte contat.