La bandera blava

12.05.2016 | 00:00
La bandera blava

Recordo fa molts anys, cap al 1982 o 1983, que en un vol a Madrid vaig coincidir amb un dels grans empresaris i promotors turístics que ha donat aquest país, ara malauradament ja traspassat. Fent servir la seva ironia habitual, em va explicar que anava a la capital a recollir un premi com a millor empresari del moment i, evidentment, jo el vaig felicitar, a la qual cosa ell em va respondre «però me l'han donat pagant, què et pensaves?». En aquell moment vaig entendre, per primer cop, que això dels reconeixements no sempre obeeix a criteris de rigor o de seriositat i que molt sovint allò que ens pensem que ha estat fruit de l'esforç i de l'ex?cel·?lèn?cia resulta que era només fruit del preu que s'havia abonat a un prestigiós pretès organitzador, jurat o entitat.
Una cosa semblant ha passat amb això de les banderes blaves que molts creien que era el distin?tiu essencial per determinar la qualitat de les platges. Fa uns anys, sense bandera blava semblava que ja no podies posar els peus a l'aigua i en canvi ara hem sabut que ni es tractava d'un distintiu europeu, com la majoria es pensava, ni obeïa a criteris realment exigents i qualitatius, sinó que simplement era i és una iniciativa d'una associació privada que no viu precisament de l'aire i que no té res a veure amb cap verificació oficial.
I ja posats a ensorrar mites, a mi sempre m'ha semblat que això dels qualificatius o reconeixements, com ara aquells de capital de la cultura, vila florida o hotel amb encant, per posar alguns exemples, no estan gaire lluny de les banderes blaves o del premi a aquell empresari, però ja sabem que una de les febleses i tendències innates de l'home és la necessitat de la comparació permanent amb l'altre, la necessitat de la diferència, de voler ser reconegut per semblar millor, i simplement hi ha gent que ho sap i se n'aprofita.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema