El missatge públic que continua llençant l'artefacte polític que governa Catalunya passa per insistir en el fet que la independència del país no està gens lluny, però quan el diàleg és més íntim, els mateixos interlocutors dilaten el calendari i reconeixen que va per llarg. D'això se'n diu mentir.
Sigui quan sigui, si és que alguna vegada és, i si les generacions actuals acaben veient la independència, Catalunya té, fins i tot abans del que sigui el que acabi passant, un repte tan gran com el mateix procés: salvar el país de la mediocritat.
En els darrers anys el poder català l'han monopolitzat -exceptuant el que calgui exceptuar- personatges d'una mediocritat amb pocs precedents. Quan em refereixo al poder no em refereixo només a la política de primera fila, sinó als professionals, sigui del periodisme, del dret, de la sociologia... que han venut la seva ànima i les seves majors o menors capacitats a canvi d'un càrrec, un sou i a canvi d'influència dins d'aquest minúscul ecosistema. Personatges fidels a alguna causa que ni tan sols està clara però sobretot fidels a ells mateixos. Individus que formen petits o minúsculs lobbies -a vegades entrarien en una sola taula de restaurant- que van encadenant diferents càrrecs a l'administració i que entre ells es col·loquen i s'ajuden. Individus capaços de fer qualsevol cosa per mantenir-se. Cada lobby d'aquests, que són molts, s'ha creat atiat pels partits polítics. És la Catalunya detestable. La Catalunya més detestable.
Quan un dia acabi tot això i, acabi com acabi, tindrem molta feina per reconstruir aquest poder català poblat d'amics, mediocres i gent perillosa en general.
La Catalunya del futur no pot estar controlada per ells perquè estaria condemnada al fracàs.
