Xavier Domingo, que era un gran periodista gastronòmic, però que va passar, ara i adés, del catalanisme tou a l'espanyolisme exacerbat, va fer un dels seus divertits articles -apòcrif- transcrivint un suposat text de la dona del dictador Franco en què deia que al Caudillo li agradava molt el cocido madrileño, i que el volia imposar a Catalunya.

Xavier Domingo també explicava que a finals del segle passat una societat culinària nord-americana va recopilar i editar una guia composta per les receptes més emblemàtiques de cada país. En el cas d'Espanya es va escollir el cocido madrileny com a representant i es va prendre tan seriosament aquesta tasca que abans de ser enviada va ser rubricada pel mateix Alfons XIII, obtenint d'aquesta forma la que segurament sigui l'única recepta de la Història signada per un monarca. Una visió totalitària, és clar: Espanya només és Castella.

Però tornant al que deia Xavier Domingo sobre el cocido i Franco, no anava tan errat d'osques. Espanya sempre ha intentat espanyolitzar Catalunya -i no solament el PP o Franco, com molts creuen, santa innocència!-. La cosa ja ve del segle XVIII -i fins i tot de segles abans-. A partir del Decret de Nova Plana (i això ho explico al llibre La cuina del 1714. Història i receptes) es prohibeix publicar en català -i per tant, fins al segle XIX-, qualsevol llibre de cuina, i es corria el risc de la desaparició de la cuina catalana -una cuina, en contra del que es creu, es transmet a través dels documents escrits, no oralment- si no hagués estat pels monjos, que van continuar escrivint excel·lents manus?crits de cuina catalana. De fet, arreu -també als convents- es va imposar un llibre d'Altamiras de cuina espanyola, que va influir força.

Però el seu origen més directe d'una imposició de la cuina espanyola als Països Catalans va ser un «menú turístic» que es va imposar per part del Ministeri d'Informació i Turisme -dirigit pel feixista Fraga Iribarne- en els anys 60 de l'antic govern franquista.

El 1964 es va crear l'anomenat menú turístic, que consistia en l'obligació per part dels restaurants de tenir un menú compost per entremesos, un primer amb sopa o crema, un plat de carn, peix o ous amb guarnició de segon, unes postres de fruita, dolç o formatge i un quart de litre de vi del país, sangria, cervesa o aigua.

Els plats que el govern manava servir anaven des de la truita espanyola, «pescaíto frito» o el cocido madrileny, entre d'altres, prioritzant tots els que tenien fama entre els estrangers. D'aquesta època deu datar la mania que tenen els restaurants d'anomenar «truita espanyola» la truita de patates o «peix a l'andalusa» un simple peix enfarinat i fregit, que aquí sempre s'havia fet, com a Itàlia.