Si vostè vol una política de molta austeritat i poca despesa, el natural és que voti la dreta. Però també pot obtenir el mateix resultat si vota l'esquerra, com aquests dies demostren els exemples d'Alexis Tsipras a Grècia i de François Hollande a França. Als dos se'ls ha posat cara de Rajoy. O de Merkel.

El neocomunista Tsipras, an?tany fuet de la troica i dels mercats, acaba d'aprovar una rebaixa de fins al 27% en les pensions i, de propina, una pujada general d'impostos als grecs. Els seus votants l'havien portat al govern perquè fes ?exactament el contrari, ignorant potser la primera màxima de la política. Aquella que sosté que abans de ficar (el vot a l'urna) convé atipar-se a prometre; i després de ficat ja es veurà si es compleix alguna cosa del que es promet.

El mateix ha fet a França el socialista Hollande, famós seductor de senyores i electors. Hollande va guanyar la presidència a Sarkozy amb un tradicional programa d'esquerra basat a cruixir a impos?tos els rics, frenar privatitzacions, invertir en lloc de retallar i avançar l'edat de jubilació als seixanta anys.

En el seu cas sí que va complir amb la majoria d'aquestes promeses, encara que el fluix resultat de la seva aplicació l'obligui ara a canviar-les. Per començar, els rics no van trigar a emportar-se els seus diners fora de l'abast d'Hisenda i fins a adquirir -com Gérard Depardieu- altres nacionalitats.

A aquesta fugida de capitals es va sumar la major despesa en pensions derivada de la jubilació als seixanta i l'escàs atractiu del mercat laboral francès per als inversors. Els números de l'economia van començar a pintar malament fins i tot la poderosa França, de tal manera que a Hollande no li va quedar altra que nomenar primer ministre a Manuel Valls-un socialdemòcrata tirant a conservador- perquè li passés comptes. A compte de la butxaca dels ciutadans, naturalment.

Quatre anys després de la seva elecció, el president francès li ha donat la volta com un mitjó al seu programa electoral. Tant, que acaba d'aprovar a la brava un pla de reforma del mercat del treball directament inspirat en el que Mariano Rajoy va aplicar a Espanya poc després de la seva arribada al poder. Abans ja havia retirat, una mica més discretament, l'impost de fins al 75% amb el qual gravava els francesos més acabalats.

Es diria que Tsipras i Hollande han descobert en arribar al govern que la política encertada era en realitat la dels seus contrincants. Si un país no té diners suficients per al pagament de les factures i, a més, està endeutat fins a la camisa, el normal és que es vegi obligat a fer el que dicten els seus creditors. És el que hi ha.

La conclusió de tot això no pot ser més malenconiosa. Es voti qui es voti, la política de tots els governs serà al final la mateixa: tant se val si aquí o a Berlín. Obligada per les circumstàncies a aplicar els remeis típics de la dreta, l'esquerra ha acabat per sembrar la perplexitat entre la seva clientela, que aquests dies protesta indignada als carrers d'Atenes i París.

Deu ser per això que els alemanys, gent famosament pràctica, han deixat de banda els melindros i porten ja diversos anys sota un govern de coalició entre l'esquerra i la dreta. Total, farien el mateix per separat...