Per què sou tan fills de puta (sic)?». Formulava la pregunta Gustavo Zerbino, supervivent de l'accident d'avió dels Andes, que va provocar la mort de 29 «germans», en paraules de Zerbino, d'un equip de rugbi que viatjava cap a Xile en el vol 571 de la Fuerza Aérea del Uruguay, estavellat el 13 d'octubre de 1972 contra una serralada de l'àrea de Mendoza (Argentina). Qüestió plantejada en veu alta, ahir, a Girona, en el marc d'una jornada organitzada per l'Associació per al Progrés de la Direcció i Eurofirms, amb un doble objectiu: «polvoritzar el sistema de creences» i denunciar aquelles societats -va citar la de l'Uruguai, la de Brasil i la d'Espanya com a exemples- que viuen «la queixa» com a «esport nacional».
Sosté Zerbino -que fa més de 40 anys es va haver d'alimentar de la carn dels seus «germans» per no morir, com van fer 15 supervivents més- que vivim en «la insatisfacció permanent» que ens proporciona una percepció distorsionada de la realitat. No sabem viure el present -«la felicitat és en el viatge, no en el destí»-, perquè ens obsessionem, només, amb les culpes del passat i les pors del futur. Som «la víctima que es queixa perquè vol que canviï l'entorn, però que no està disposada a fer res per canviar-lo»; tenim «la ment preparada» per no actuar i «estem acostumats a no ser honestos» -«els millors amics són els que ens menteixen», apunta, a tall d'exemple-.
Zerbino, que ha voltat aquests dies per Madrid, Saragossa i Barcelona, és un predicador enmig del desert. Ahir, tenia la veu mig trencada, probablement a causa de les ganes que hi posa a l'hora d'escampar la seva paraula. El Supervivent, amb majúscula, es declara gran admirador del Sant Pare Bergoglio, però no pontifica; parla mirant als ulls i va al gra, dues coses més a les quals estem molt poc habituats, perquè som així de «pelotudos» (vulgarisme molt pronunciat a diversos països de Sud-amèrica per definir els tontos i els imbècils).
