LA PETITA COALICI"

14.05.2016 | 00:00
LA PETITA COALICI"

L'empenta de Podem sorgeix del malestar social i del fals enfrontament entre la vella i la nova política. Oposant el nou al vell i el poble a la casta, Pablo Iglesias ha volgut superar la divisió ideològica entre l'esquerra i la dreta; ha buscat aconseguir la confiança entre votants de signe molt diferent i, sobretot, dinamitar el relat de la Transició, autèntic eix de la pau social de la qual hem gaudit en els últims trenta anys. D'aquesta manera, Podem ha pretès superar els límits estrets de l'esquerra doctrinària apel·lant a la transversalitat de la indignació: el cansament davant la corrupció, la caixa de Pandora dels privilegis, els efectes combinats de l'endeutament i l'austeritat i, en definitiva, les conseqüències d'una crisi econòmica que s'ha entestat a treure a la llum les vergonyes del nostre país. Per descomptat, es tracta d'una estratègia perillosa; en primer lloc, perquè no respon a la realitat sinó que la construeix d'una manera artificial. No és veritat que Espanya sigui un país fracassat ni que la nostra democràcia estigui viciada d'origen ni que les nostres institucions no tinguin el suficient rigor, per molt defectuosa que sigui l'armadura de l'edifici. Però interessa subratllar aquestes deficiències, per tal que el malestar social es converteixi en ira i la ira es capitalitzi en vots. Els cinc milions llargs de vots que va obtenir Podem el passat 20-D ens parlen de l'èxit de la seva estratègia; encara que aquests cinc milions no equivalen al sorpasso a l'esquerra ni a la centralitat en la política espanyola. Per a això, Podem necessita alguna cosa més: o bé el col·lapse definitiu dels partits de l'estabilitat, o bé aconseguir una difícil suma amb els vots d'Esquerra Unida. Pablo Iglesias sembla haver apostat per la segona possibilitat. I és probable que s'equivoqui.
En coalitzar-se amb IU, Podem vira el seu discurs i desplaça l'eix del debat. Torna a la vella dialèctica esquerra/dreta, amb tots els tòpics del discurs alternatiu. Si Iglesias ha coquetejat a estones amb la modernitat danesa -bàsicament, el miracle d'un país que funciona-, com podrà vendre ara els valors d'una hipotètica «Escandinàvia mediterrània» en clau marxista? En optar per aliar-se amb els hereus del comunisme, no s'allunya d'aquest espai neutral, però nuclear, que és el centre ideològic? Els vots que sumarà per l'esquerra no es veuran contrarestats pels que perdi a causa de la legítima por a l'extremisme? Són preguntes encara sense resposta.
Cal pensar que, en les pròximes generals de juny, els canvis en el sentit del vot es mouran al compàs de l'onatge del centre. Les paperetes podran desplaçar-se de Ciutadans al PP, del PSOE a C's o de Podem al PSOE. Seran l'opció de l'estabilitat, amb un major o menor grau reformista. No obstant això, a ningú se li oculta que els vots que es dirigeixin a Podem o cap als partits sobiranistes donen suport a un canvi de règim en majúscules: no només un ajust constitucional, sinó la demo?lició dels seus pilars; no només modernitzar l'economia, sinó liquidar les seves bases competitives; no només un relleu al Govern, sinó la imposició d'uns valors diferents. Iglesias juga fort, com sempre ho ha fet, i al seu favor compta amb la debilitat anèmica del PSOE. No obstant això, l'instint central del votant espanyol segueix situant-se en la moderació i l'equilibri. Només una catàstrofe podria ofuscar aquesta percepció.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema