Maig

15.05.2016 | 09:23

Encara ara pens que el mes de maig és el mes de les flors. La meva escola, durant els primers anys de Postguerra, fou sòrdida, grisa, d'un gris de rata. Era un edifici que havia construït la República, modern i obert als avenços de la Pedagogia. Tenia les finestres amples per a que la llum entràs abundosa, estufes de llenya per a combatre les fredors de l'hivern, una xarxa de canonades que distribuïen l'aigua corrent, aules complementàries per a tallers i activitats pràctiques, un laboratori, una gran sala per a la biblioteca. He de dir que la deixadesa de l'autoritat municipal, com a conseqüència de la desí?dia amb què el règim tractava l'ensenyament públic, havia fet d'aquella escola un lloc inhòspit.

L'escola, antany un exemple de modernitat, s'havia convertit en un antre prematurament envellit. Gairebé tot estava deteriorat: el motor que havia de pujar l'aigua als dipòsits no funcionava, les conduccions estaven embussades, les portes no tancaven perquè havien revingut o tenien el pany fet malbé, els vidres romputs de les finestres havien estat substituïts per un cartró. També l'escola havia sofert els efectes de la derrota.
No és difícil imaginar com havia d'esser la vida escolar. També tenia la grisor de les rates. Els mestres, cansats, feien el seu treball. Estaven escalivats i havien d'anar alerta. Però la seva feina era rutinària: ens demanaven la lliçó de memòria, ens abocaven una senalla d'operacions aritmètiques a la pissarra, copiàvem una pàgina d'un llibre, fèiem un dictat. I esbravaven el seu fracàs a força de pallisses. Era normal que els mestres ens pegassin? Vivíem en un entorn de violència, de claudicació. No era estrany que l'escola també fos agressiva. Ho era com les rates.
La meva escola tenia una gran sala que aquells que l'havien projectada destinaren a la biblioteca. Imaginaren que hi hauria una bona biblioteca amb llibres ben seleccionats per a que els al·lots, a poc a poc, adquirissin els gust per la lectura. Mai no va entrar cap llibre a aquell espai lluminós i blanc. Tot l'any tancat, només l'obrien el mes de maig per al mes de Maria.

Allà ens reuníem totes les tardes i recitàvem versos i cantàvem cançons. Un mestre llegia en veu alta. Nosaltres el seguíem. "Bendita sea tu pureza / y eternamente lo sea / pues todo un Dios se recrea / en tan graciosa belleza..." Hi havia un petit altar amb una imatge de la Verge, dos ciris que enceníem abans de començar i uns flascons de flors. Eren les flors que portaven aquells que a caseva tenien un roser enfiladís en una paret del corral. I en percebíem l'olor, d'aquelles flors. I aquells perfums ens proveïen d'un pessic d'il·lusió, potser. Ho escriu Ramon Llull al Llibre de Blaquerna: "Odorar roses, lliris, flors, dóna adelitament al cos".

Només el mes de maig entraven a l'escola els colors alegres de les roses, de les margarides, dels lliris d'olor. Un cop a l'any cada mes de maig, en un racó de l'escola que havia estat pensat per a que fos la biblioteca, aquells colors alegres de maig encobrien el color de rata de cada dia. "Bendita sea tu pureza..." Quan acabava el maig i entràvem al juny desapareixien les flors, tancaven amb clau aquella sala i no tornàvem a posar-hi el peu fins que arribava el maig de l'any següent. Una volta a l'any, durant l'espai escàs d'un mes, ens era permès imaginar que un altre món era possible. Necessitava dir-me cada mes de maig que l'únic món impossible era aquell que teníem.
Diu un antic proverbi que en cada respiració es guanya un instant de vida. I devia esser així, tot i que només respiràvem una volta a l'any, en arribar el maig.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema