Gent que parla rar

16.05.2016 | 00:00

Més que les idees, que en realitat són de mitjans del segle XIX, el que caracteritza els partits de la nova política és la innovació del llenguatge. Els seus líders abunden en transversalitats, multiculturalitats, solucions habitacionals, pobreses energètiques i altres conceptes encara més perifràstics que deixen en bolquers el ja intricat argot dels polítics de tota la vi?da. Aquesta gent parla molt rar.
No és que els tradicionals dirigents espa?nyols s'expressessin amb més claredat, per descomptat. Bastant abans que naixessin Podem o Ciutadans, un article de l'Estatut de Catalunya establia ja, per exemple, el següent: "Els poders públics han de garantir la transversalitat en la incorporació de la perspectiva de gènere". Un altre, directament inspirat per Groucho Marx, suggereix que "correspon a la Generalitat la competència exclusiva en matèria de promoció de la competència".
Sembla lògic, fins a cert punt. El gremi dels governants (i el dels que aspiren a ser-ho) constitueix al capdavall una casta vaga?ment sacerdotal que, com qualsevol altra, ne?cessita usar un argot propi que només els iniciats entenguin. Un equivalent del llatí que feien servir els capellans abans que la pèrdua de clientela els forcés a adoptar la llengua del populatxo.
El que els nous polítics han aconseguit -de moment- és extremar aquesta tendència amb noves aportacions lingüístiques, com el Ministeri de la Plurinacionalitat que pretén crear Pablo Iglesias si arriba al poder després de les eleccions del proper 26 de juny. El partit que dirigeix l'esmentat Iglesias proposava, a més, en la seva última oferta electoral la possibilitat de "reconèixer alternatives monetàries que puguin ser utilitzades localment en les transaccions efectuades per particulars en l'àmbit de l'economia col·laborativa". Només els ximples podrien oposar-se a tan raonable proposta.
Al costat d'aquesta, la idea de l'"empoderament popular i ciutadà" resulta d'una claredat comparable a la de l'aigua. Una altra cosa és com aplicar-la o, per dir-ho en l'argot de la nova política, "implementar-la".
Els polítics emergents no han assolit enca?ra, és cert, el grau d'innovació dels seus col·legues de Veneçuela, on el socialisme tropical va il·luminar ministeris d'Ecosocialisme i Aigües o creacions tan orwellianes com Viceministeri de la Suprema Felicitat del Poble. Res que no es pugui solucionar quan arribin a la Moncloa i estiguin en condicions de deixar anar al BOE la seva fèrtil imaginació en matèria lingüística.
Sorprèn, com a molt, que més de cinc milions de votants semblin haver entès a uns polítics que parlen de tan estranya i de vegades indesxifrable manera; però tot té la seva explicació.
De ser certes les indagacions dels sociòlegs, els seguidors d'aquesta classe de partits a Espanya són gent jove, urbana i en general més instruïdas que la mitjana de la població. Estan àmpliament preparats, per tant, per comprendre el que volen dir els seus candidats, per inintel·ligible que pugui semblar l'argot que aquests manegen.
Deu ser per això que Mariano Rajoy prefereix utilitzar termes tan col·loquials com "conyàs" -en referència a una desfilada mi?litar- per dirigir-se a la seva clientela teò?ricament conservadora. El món s'ha capgirat. O almenys, la política.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema