italianismes electorals

17.05.2016 | 00:00

«Els socialistes espanyols prefereixen seguir a la corda fluixa: trenquen vincles amb el seu possible aliat a l'esquerra i no milloren el seu discurs maniqueu enfront del PP»

Quatre llargs mesos ha durat l'interregne polític espanyol, però encara ens en queden tres perquè el país tingui, per fi, un govern. Això, si les eleccions no tornen a propiciar un escenari diabòlic. Normal que el públic s'avorreixi. Ja va dir John Ford, que la gent no podia suportar una pel·lícula de més d'hora i mitja perquè les natges no aguanten tant de temps en una cadira.
L'actualitat política nacional avança, doncs, a l'estil conyàs, encara que amb bons animadors, com és el cas de la irrupció dels nous partits alternatius d'esquerra. Per descomptat, la tabarra preelectoral ja s'ha posat en marxa, amb moviments molt agressius per part del PSOE i Podem, i molt més suaus en el cas del PP i Ciutadans. El PSOE sembla haver signat la pau entre Pedro Sánchez-el més alt, guapo i cridaner de la classe- i Susana Díaz, el que significa una posició gairebé definitiva allunyada de qualsevol debat sobre Podem o els partits independentistes. L'insòlit d'aquest punt és que no porta aparellada una obertura de relacions cap al gran partit de la dreta, que encara és el PP, com va passar a Itàlia tant en ocasió del «compromís històric» d'Enrico Berlinguer (el suport del PCI a les polítiques d'estat de la Democràcia Cristiana), com amb aquell primer pentapartit que es van inventar els socialistes per bloquejar el mateix PCI.
Els socialistes espanyols, almenys els del carrer Ferraz de Madrid, prefereixen seguir a la corda fluixa: trenquen vincles amb el seu possible aliat a l'esquerra i no milloren el seu discurs maniqueu enfront del PP. La victòria socialista podria produir-se, però en forma de miracle, provocant la immolació massiva de totes les empreses demoscòpiques. Més creïble i sincera sona la posició de Ximo Puig, instal·lat en una amable posició amb els seus socis de govern, Mónica Oltra (i Compromís), al costat de Podem des de l'exterior. A València, el famós sorpasso-un altre italianisme polític- d'Oltra a costa del PSPV sembla ja descomptat, així que Puig probablement pensa més a seguir mantenint l'harmonia societària que en el que pugui passar d'aquí a tres anys en els comicis autonòmics. Però Puig ja ha descartat un front comú d'esquerres per al Senat si contravenen la política del PSOE, encara que no deixa de ser un galimaties que les posicions electorals entrin en oberta contradicció amb els pactes de governabilitat als quals van arribar els socialistes, fins i tot fa uns dies a l'Ajuntament de Barcelona.
Podem, òbviament, agita el galliner del gran pacte d'esquerres, que li convé en qualsevol circumstància. Si es produeix, perquè el dispara cap a la governació d'Espanya; si no, perquè l'ajuda a construir el seu argumentari contra el PSOE, on entén que hi ha el viver de vots per anar a pescar. Siguin sincers o tàctics, els seus cants de sirena al socialisme sempre els donen rendiments.
El quietisme, en canvi, sembla l'estratègia de l'altre flanc ideològic. Al PP, sobretot, ja que a més lliga amb la idiosincràsia del seu líder, Mariano Rajoy. Tot just unes batusses internes d'alguns despitats per no anar en llistes o temorosos per la seva condició senatorial en cas de coalicions enemigues. I el viacrucis dels sumaris per corrupció, davant els quals millor una posició discreta, que algun dia deixarà de ploure. Inactivitat que també afecta Albert Rivera, qui després d'obtenir una clara posició d'avantatge durant el període de negociacions amb Sánchez, sembla tranquil, potser per no repetir el que li va passar en l'anterior campanya, quan va arribar sense alè a la meta. Com que a més el partit és ell i poc més, s'entén que no donin espai a gairebé cap líder perifèric, no sigui que es fiquin en embolics com el del retorn a l'exaltació regionalista.
Aquests són els primers passos d'unes eleccions per a les quals queden encara més de sis setmanes i els escenaris més versemblants de les quals, i que cap partit està disposat a declarar a l'espera dels matisos i la batalla per les restes, segueixen sent quatre:
- 1. Una pèrdua de diputats del PP a favor de Ciutadans, amb una posició més o menys estable del PSOE. El que portaria a un govern de dos en el centre-esquerra o a la crisi cronificada si no hi ha l'abstenció del PP o de Podem. És a dir, un escenari similar al que hem patit amb lleus canvis. Els joves cadells populars i els errejonistes tindrien la paraula. Però també podria sumar-se Compromís al govern del PSOE-Ciutadans si tingués cintura per esquivar la seva aliança amb Podem.
- 2. Una lleugera millora del PP amb creixement de Ciutadans i aturada socialista. En aquest escenari sembla cantat el govern de centre-dreta amb la necessària abstenció socialista propiciada des d'Andalusia. En aquest cas els pactes d'esquerra a la valenciana entren en fase de tribulació.
- 3. Creixement ampli de Podem gràcies a l'efecte Esquerra Unida però sense sorpasso al PSOE, amb estancament del PP. Situació molt conflictiva. L'inevitable govern PSOE-Podem faria entrar en combustió el nucli del PSOE, amb conseqüències inavaluables en aquests moments.
- 4. Sorpasso per tot l'escaire de Podem. Davant l'impossible govern en solitari d'Iglesias i l'inassumible paper de Sánchez com a segon de bord en un govern de coalició, podria obrir-se pas l'aliança de tres PP-Ciutadans-PSOE promoguda per Rajoy, encara que potser sense Rajoy. Tota una paradoxa: guanyar per perdre, perdre per guanyar. Molt italià, com es veu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema