A la recerca del centre....

17.05.2016 | 06:00

Adolfo Suárez ha entrat en campanya de bon començament. El líder socialista en un dels seus darrers mítings va emprar el famós «puedo prometer y prometo...», mentre que Rivera en les seves comparaixences en parla tot sovint, de l'expresident, i Rajoy es va retratar a Àvila davant del seu bust a l'inici de la proppassada campanya electoral. Els tres milions de vots centristes ballen i tothom els vol arreplegar, menys Pablo Iglesias, que amb la seva aposta amb els comunistes en resta molt llunyà.
És curiós que en aquest país es reconeguin els mèrits quan el personatge en qüestió ja ha traspassat. Això és el que li ha passat a la figura de Suárez que, de cop i volta, fins i tot aquells que el traïren ara en parlen meravelles. Sembla com si ningú no volgués fer memòria i recordar que el de Cebreros es retirà de la vida política espanyola perquè pràcticament ningú no el votava. Però vaja, ara sembla que parlar d'ell dóna vots i cap candidat n'estalvia elogis.
Allò cert és que a partir del mes de juny, siguin quins siguin els resultats electorals, caldrà que grups parlamentaris diferents es vegin obligats a pactar i a renunciar aspectes programàtics, per tal de poder arribar a acords. Contràriament, podríem trobar-nos en una situació semblant a la d'aquests darrers mesos.
Un dels greus problemes que avui pateix el panorama polític espanyol -àdhuc a Catalunya- és la manca de lideratges forts. Suárez, Felipe, Pujol, Arzalluz no han tingut substituts i el país s'ha refugiat en personatges de segon nivell que han estat incapaços de dissenyar el futur a llarg termini.
Massa vegades els polítics actuals es deixen portar per les enquestes, els estats d'opinió o per les necessitats del partit. Però ni Rajoy, ni Sánchez ni els responsables auto?nòmics són capaços de gaudir d'una franja majoritària de l'electorat i ja se sap que amb 120 diputats a les corts espanyoles o 40 al Parlament de Catalunya a res es pot aspirar.
Malauradament els temps nous reivindiquen canvis en les maneres de fer i en l'estil. Però les forma?cions que es deien noves s'han fet velles de cop. És el cas de Ciutadans i Podem. Els primers ja s'han oblidat de les primàries i han fet alguns fitxatges lamentables. Els segons, amb la seva entesa amb Esquerra Unida, representen allò més ranci i caspós de la política. En quatre mesos s'ha esvaït la il·lusió que podien representar cares noves en l'àmbit parlamentari.
En aquesta etapa que s'enceta serà imprescindible fer algunes reformes que demanaran consens i molt diàleg. Una llei electoral i una de finançament de partits hauran de redactar-se immediatament si es vol recuperar un mínim de decència i que la gent comenci a veure canvis d'actitud en uns partits que s'han refugiat en l'opacitat i que pateixen una corrupció en la qual el PP, el PSOE i Convergència són els actors principals. Les portes giratòries o la línia vermella entre legalitat i moralitat hauran de definir-se ràpidament. Casos com els de diputats fent negocis i cobrant comissions o els de ministres en els papers de Panamà només generen pessimisme en una societat que cada dia viu més al marge dels seus dirigents.
I pel que fa a Catalunya, per molt que s'hi entestin alguns, la consulta sobre el dret a decidir és ja innegociable. Ja no valen ni les pors ni les amenaces i els ciutadans tenen dret a expressar els seus sentiments. I això ho diu algú que no és independentista.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema