Les amistats perilloses

18.05.2016 | 00:00

Deia Oscar Wilde que l'amistat és el tresor més difícil de trobar, i el més fàcil de perdre. Els amics a la vida, els vertaders, són pocs. I segurament són menys d'aquells que ens pensem. Hi ha l'anècdota d'aquesta persona que, amb una vida intensa a la xarxa, va voler quedar un dia amb la colla interminable d'amics que tenia a les xarxes socials. Fer un parell de cerveses. Fer real el seu gran poder de convocatòria. Va convocar una quedada general i de la munió de gent que li regalava les orelles via internet, es van presentar tres persones, que eren els amics en carn i ossos que ja tenia abans. Era un nord-americà, però vaja, a un mediterrani també li pot passar.
Les amistats suporten els defectes de l'altre, fins al punt de carregar damunt l'esquena actituds que algú de fora pot veure que no van enlloc. Aquells amics penques que arramben amb les existències de cervesa de la nevera, que s'aprofiten de les teves coses, o simplement, que donen menys d'allò que reben. De vegades, a la vida, trobes amics que tenen una relació ben desigual. Algú que explica els seus problemes, els seus somnis, els seus anhels i els reptes que afronta. Que parla, parla i parla. Només, sobretot, d'ell mateix. Dels seus problemes, de les grans angoixes que l'assetgen; i quan l'altra persona vol fer el mateix, es troba una paret sense sentiments. Troba el silenci: la indiferència. Els podem considerar una mena de vampirs psíquics? Pot ser, perquè s'aprofiten de l'energia de l'altre per a recuperar-se ells, per sentir-se més forts i importants.
De vegades trobem amics que semblen els bufons, els joglars d'un altre, sempre fent gracietes perquè l'amic es diverteixi i s'ho passi bé. L'amistat, com deia Wilde, es estar allà i demostrar que sempre hi seràs. En una situació d'igual a igual. Rebent i donant. No és estar dominat o supeditat a un altre. No és viure en el xantatge i la mentida. Cal algú que vol estar al teu costat, encara que caiguin llamps i trons. Amb el temps, aprens que els defectes de la gent, els teus propis defectes, són difícils d'eliminar. Pots, com diria Ortega y Gasset, «conllevarlos». Apaivagar-los. Aprendre a conviure amb ells per benefici propi, i benefici de la gent que t'envolta i t'importa. Amb els anys, fas una tria mental de gent i rostres, de persones i històries; i trobes, tres o quatre persones que són allà quan cal; que t'han volgut ajudar sempre, a voltes sense que ho demanessis; que han respòs quan cal o que, simplement, continuen aquí, amb tu,  amb el pas del temps. Aquest és el tresor de què parlava en Wilde.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema