Planeja el papa Francesc concedir a les dones la capacitat de celebrar casaments i batejos, el que no deixa de prestar un cert aire hostaler a l'assumpte. Encara que de moment es tracti tan sols d'una aspiració, el pas consistiria a permetre que les feligreses exerceixin de diaconessses: un rang proper al dels sacerdots. Queda exclosa, això sí, la possibilitat que arribin a ser capellans -o sacerdotesses- per subtils raons de teologia que no estan a l'abast dels feligresos de tropa.
Els impius que mai falten en aquests casos es maliciaran que el Pontífex argentí vol fer de la necessitat virtut. La sequera de vocacions ha despoblat els seminaris fins al punt que ja no hi ha clergues suficients per atendre totes les parròquies. Res millor, per tant, que el recurs a la mà d'obra femenina per pal·liar aquesta manca de personal, com en el seu dia va ocórrer en la més terrenal economia de mercat.
Una altra interpretació més piadosa -i potser més exacta- consistiria que el Papa, amb fama de progressista, pretengui igualar o almenys aproximar els drets de les dones als dels homes dins de la institució que presideix. La idea no pot ser més raonable, si bé convé tenir en compte que la lògica no constitueix un valor especialment apreciat en les confessions que es regeixen per la fe.
En realitat, el més propi de les institucions tan venerablemente ràncies com l'Església o la monarquia és mantenir les tradicions anacròniques que les caracteritzen, encara que això suposi mantenir la distància amb els seus fidels. Infeliçment, el Vaticà no ho va entendre així quan va voler posar-se al dia substituint el Rèquiem de Mozart per la missa campestre de Carlos Mejía Godoy, i els divins acords de Bach per les monges guitarreres. Lluny de guanyar nous devots, pot ser que l'Església perdés llavors a alguns dels de tota la vida.
Molt més pragmàtica, la dinastia Windsor regnant a Anglaterra no ha dubtat a subratllar els trets més anacrònics de la monarquia. La reina va vestida d'erminis com una sota d'espases a l'acte d'obertura del Parlament en una carrossa de conte de fades servida per lacais. Contra el que podria semblar, això ha fet popularíssima la institució al Regne Unit, i és natural que així passi.
A diferència d'altres col·legues que recorren a ser campechanos per acostar-se al poble, allà entenen que l'única manera de sostenir una forma d'Estat irracional com la monàrquica consisteix precisament en accentuar les seves tradicions i antigalles.
El Papa podria haver pres exemple de la reina anglesa, que al cap i a la fi és cap de l'Església anglicana i, en certa manera, col·lega; però ja es veu que va més bé pel camí contrari. Potser es tracta d'un error. Si de rivalitzar en modernitat es tracta, el papa Francesc ho té molt difícil amb la competència dels protestants, que admeten el casament dels seus clergues sense més problemes i fins i tot l'ordenació de sacerdotesses en alguns països. No diguem ja amb l'Església anglicana, que des de fa un parell d'anys compta ja amb la seva primera bisbe i a més està governada per Isabel II, que és dona encara que no papessa.
Davant d'aquest poder feminista dels seus competidors, Francesc no pot més que anunciar la possibilitat -propera o potser remota- d'incorporar diaconesses a la seva Església. I a sobre ha d'aguantar que l'acusin de progressista.
