Girona, ciutat envellida i somorta, grisa i emboirada, petita i delicada Girona, revifada amb flors aplaudides per la munió de gent tan forana com local i amb tota mena de bells i enginyosos escenaris, piruetes florals sorprenents en els patits, en els claustres, en els ventres d'alguns palaus, en les naus de les esglésies, i tot mercès a la flor, amb el pretext de la flor, del color i la fragància de la flor. Aquella Girona d'abans, de postguerra, en què la representació popular més definidora era el gemec de la Setmana Santa (Girona morada en processó d'encaputxats tot l'any) anà esbandint la boira, deixondint el secular ensopiment, tot acolorint la pedra ofegadora i reanimant el cor ciutadà embalbit. Es va reinventar, no va deixar que la inèrcia de la història s'ensenyorís perversament del quefer urbà.

És surrealista constatar com la pedra grisa de la Girona grisa harmonitza amb els colors de les flors i com els pètals endolceixen la severitat pètria i immortal del rocam de la muralla que ens envolta i oprimeix a voltes, com s'avé amb les verticals façanes de la catedral i Sant Feliu, amb els nobles edificis; acceptem amb gust com la poètica floral pot foradar el rigor i els silents segles de solitud.

Girona en temps de flors és un somriure sorollós i encomanadís. Vaig quedar sobtat i esbalaït el dissabte, dia 7, el primer dia de flors, en trobar a la plaça de Sant Pere una multitud cridanera d'alegria. Tothom estava content. Tothom se saludava, malgrat que era el primer jorn de llurs vides que es parlaven.

Em resulta incomprensible com alguns, a hores d'ara, en plena crisi i amb tot el sofriment aguantat, blasmen de la felicitat popular, això només -segons el meu pare- ho feien els conservadors terratinents que maldeien del goig de la gent tot considerant que la fortuna vital la tenien ells patentada en exclusiva. Hi ha persones que s'alegren amb les desgràcies del proïsme, és mala gent, hi ha persones que no suporten la benastrugança del proïsme, és mala gent.

La meva dona es torna una criatura en Temps de Flors, les seves amigues també reculen a la infància i fa goig veure-les ajudant-la, com entretingudes nenes, per fer l'aparador de la seva botiga-taller que té a la plaça Sant Pere. Em recorden a mi mateix en la festa de les Enramades d'Arbúcies, quan ens entremaliejàvem i recuperàvem les activitats lúdiques infantils perdudes; com els nens petits fèiem carreres de sacs, jocs de cucanya i saltàvem de roca en roca per la riera, uns literals ganàpies.

He escoltat aquests dies crítiques acerades contra les persones que gaudeixen de les flors titllant-los d'irresponsables i descompromesos amb el dolor aliè, tal prejudici és una bajanada sense fonament, perquè moltes d'aquestes persones són també solidàries amb els refugiats que campen malauradament on poden.

Aquella Girona trista i rònega que coneguí de nen no té res a veure amb la Girona satisfeta de la nostra actualitat. Rememoro com si fos ahir el primer cop que vaig visitar Girona, em meravellà l'entrada per la carretera de Barcelona, custodiada per uns alts plàtans, que et guiaven cap a l'estació de trens on paràrem a esmorzar a la cantina. La recordo i em recordo quan vaig anar a l'andana a veure com arribava el tren. Jo hi havia viatjat un cop i quan es posà en marxa l'estació se'n va anar. El somni de tots els nens era poder dir que havíem vist com la màquina de ferro que fumejava arrossegava una fila de vagons i assegurar que hi havíem pujat era sentir-se envejat per tota la colla.

Cal agrair a Miquel Fañanàs el documentat article publicat dilluns de la setmana passada reconstruint com es produïren els fets històrics de la Girona en flors; ens recordà que embrionàriament nasqué en el monestir de Sant Pere de Galligants, ple a vessar d'azalees d'Arbúcies, la planta que m'estimo perquè la fulla és d'un verd fosc feréstec assuavit emperò per la flor blanca, vermella o rosa. La iniciativa no aconseguí entusiasmar els gironins; al cap d'uns anys la traslladaren a l'església de Sant Domènec i aquella freda indiferència ciutadana original va començar a esmicolar-se i tots ens hi deixarem caure encuriosits. Evoco que van venir els primers forasters a veure aquell bé de déu botànic, la magnificència vegetal.

Mèrit d'en Josep M. Birulés fou estendre les flors a nous recintes, com qui obre un vano de colors, i les flors guanyaren espais inversemblants, impensables per als que van tenir la idea al any 1954. Aquí es demostra com una alegroa i bona tossuderia finalment qualla i actualment és motiu d'orgull per a la ciutat de Girona.

L'allau de visitants causa amoïnaments especialment a les persones que viuen en el nucli antic; l'ajuntament hauria de rescabalar la seva paciència perquè a vegades tenen dificultat fins per entrar a llurs domicilis. Qui no té un comerç -els botiguers no són pas gaire beneficiats pels passavolants- un bar, una fonda i no sent cap mena d'interès per la Girona en flors li pot disgustar l'esdeveniment i aquests dies són per a ell un suplici.

Temps de Flors s'ha consolidant com una festa anàloga a les fires de Sant Narcís, que atreu multitud de persones a Girona, frisoses per veure-la vestida amb flors.