La clau de la dignitat

19.05.2016 | 00:00

Amb només tres mesos d'estada a Girona, S. va saber entendre com funciona la perifèria de la ciutat. Llavors ens vam trobar en un bar i va plantar unes claus al mig de la taula. Va considerar que em devia un favor.
S. va venir des d'un país molt llunyà acompanyat de la seva dona i de la seva filla. Es pensava que aquí encara lligàvem els gossos amb llonganisses. La seva intenció era trobar feina del que fos i deixar ben aviat l'habitació que va llogar per a la seva família en un pis compartit. El primer parany que es va trobar va ser no trobar gairebé ningú que parlés un anglès intel·ligible. I el segon va ser que de feina a ciutat no n'hi ha si no et consideren prou qualificat. Quan va començar a fer-se entendre en castellà, S. va recollir els consells dels que havien arribat abans que ell. Li deien que tenia sort de tenir una filla perquè així tindria dret a un subsidi, pis i menjar. S'hi va negar amb el sòlid argument que ell no volia viure de la seva filla, que el que volia era treballar. Amb la seva actitud només va trobar incomprensió en els seus interlocutors. Pressionat per la falta de diners per afrontar el lloguer d'una habitació per 320 € al mes, S. sí va escoltar com es fa per aconseguir un pis de franc. En va trobar un de nou, va rebentar la porta i s'hi va estar un parell de dies amb la seva filla. Alertada la policia, el van identificar i es van posar en contacte amb el propietari, un banc. De seguida va tenir una oferta: el banc donaria d'alta els serveis d'aigua i llum i S. hauria de pagar un lloguer de 80 € mensuals.
S. va plantar les claus del pis al mig de la taula. Eren per mi. Em va dir que podria llogar dues habitacions per 200 € al mes i tot això que hi podia guanyar. No només em sortiria el pis de franc sinó que a més podria fer calaix. Va insistir davant la meva negativa i l'únic argument que se'm va acudir és que no em calia viure d'aquesta manera, que ningú no depèn de mi i això em permet estar-me a qualsevol lloc sense tenir l'ai al cor. En veritat, no hauria sabut mai com mirar-me uns hipotètics veïns que cada matí haurien de sortir a treballar del que fos per fer front a una costosa hipoteca mentre jo em podria llevar a qualsevol hora amb diners a la tauleta de nit fruit del relloguer. Amb tota la barra del món. S. no va quedar gens convençut de la meva opció. L'endemà ens vam acomiadar. Ell no volia viure així i va agafar un vol cap a Grècia. Va trobar de seguida una bona feina, com a agent immobiliari, i viu en una casa idíl·lica arran de mar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema