A punt de ser avançat per la seva esquerra, el líder socialdemòcrata Pedro Sánchez no sap gaire bé com sortir del seu actual embolic. Uns dies busca l'abraçada de l'ós amb els neocomunistes de Podem i Esquerra Unida i al següent s'aproxima a un liberal de tall més aviat clàssic com Albert Rivera. No es tracta tant d'indefinició com de distracció.

Ens hem de remuntar enrere en la Història per entendre el que està passant. La socialdemocràcia es va crear a Europa per contenir els partits comunistes durant la guerra freda, i un cop desapareguda l'URSS, sembla haver-se quedat sense paper. Per aquest motiu els dirigents socialdemòcrates semblen personatges a la recerca d'un autor que els ompli de contingut amb un bon guió. Si la política és essencialment una variant del teatre, aquesta seria una peça de Pirandello.

Durant els anys setanta del passat segle, que ara tornen en forma de farsa, a la CIA la preocupava l'ascens dels partits comunistes a Europa. Particularment, el del PC italià d'Enrico Berlinguer que venia -al costat del de l'espanyol Carrillo- una versió més light i digerible de Lenin, batejada amb el nom d'eurocomunisme.

És fama que els americans van engreixar amb el necessari finançament als antics partits socialistes perquè es convertissin en socialdemòcrates. L'estratègia va tenir un molt notable èxit a Espanya, on el PSOE havia quedat reduït a un petit grup de vellets exiliats a Tolosa. Aquell PSOE encertadament anomenat «històric» va cedir davant l'impuls dels nous socialistes dirigits per Felipe González i finançats per la Fundació Friedrich Ebert del partit socialdemòcrata d'Alemanya. El mateix González va haver de treballar durament per convèncer els seus seguidors de la necessitat d'abandonar el marxisme.

Ni tan sols a ell li va ser fàcil. Va haver de dimitir durant uns mesos perquè les bases del partit acceptessin la conversió del PSOE a la socialdemocràcia; però l'esforç va valer la pena. A partir de llavors, l'esquerra va passar a ser un patrimoni exclusiu dels socialdemòcrates de González fins i tot abans de la seva històrica majoria absoluta el 1982 que inauguraria catorze anys consecutius de govern.

La Història, que és com uns cavallets, ha portat de tornada ara als antics comunistes: i ho ha fet amb força suficient com perquè el sorpasso o avançament per l'esquerra al PSOE sigui ja una mica més que una hipòtesi. La nova casa comuna de l'esquerra és aquesta en què s'han retrobat els vells fidels de Carrillo (ara manats per Alberto Garzón) i els líders de Podem que, en bona part, procedeixen d'aquest camp.

Oblidats ja els temps de la guerra freda, els americans no sembla fer-los fred ni calor l'arribada dels comunistes a un govern occidental, potser perquè el cas de Tsipras a Grècia els deu haver convençut que no canviaran res important.

Més preocupat està, lògicament, el bo de Sánchez, a qui un dia se li insubordinen els seus sequaços a Barcelona, l'altre a València i demà ja es veurà, amb greu risc que el partit d'Iglesias li faci la guitza i el converteixi en una força merament vicària de la seva. Malament si tira cap a Ciutadans perquè deixa el camp lliure a Podem; i pitjor si s'acosta als d'Iglesias amb el risc cert que aquests se'l mengin en menys del que dura una legislatura. Faci el que faci, se'n penedirà.