Margarita Robles, jutgessa i futura ministra d'alguna cosa en un govern de Pedro Sánchez, ha suggerit mesures per reduir a zero el nombre ara innombrable de corruptes. La fórmula, senzillíssima, consistiria a exigir als polítics un certificat d'antecedents penals i un altre de bona conducta.

Proposa Robles que els condemnats per ficar la mà a la caixa no puguin obtenir contractes de l'Administració mentre no tornin els diners esquilats al contribuent; però això és només l'aperitiu. Tampoc se'ls permetrà exercir càrrecs públics a aquells que mantinguin comptes a l'estranger, fins i tot en el cas que siguin legals i els seus propietaris estiguin al dia en els deures amb Hisenda. I a diferència dels lladres del comú, els polítics lladregots seran exclosos de qualsevol possible indult.

Un programa com aquest bé mereix ser qualificat de «corrupció zero» per tot el que evoca la «tolerància zero» que va aplicar a la delinqüència comuna qui va ser en el seu dia alcalde de Nova York, Rudolph Giuliani.

Inspirada pels estudis d'un parell de pro?fes?sors de Harvard, la idea de Giuliani era molt simple; però el cas és que va funcionar. Considerava l'alcalde que el delicte és una carrera com qualsevol altra en la qual el bandoler va pujant esglaons, de tal manera que la comissió de petites infraccions acaba per desembocar a la d'espantosos crims. D'acord amb aquesta convicció, Giuliani va decidir aturar ea mal en els seus començaments mitjançant la imposició de fortes sancions al vianant que creués un semà?for en vermell, a qui robés una poma en una parada de carrer o a qui tingués l'atreviment de saltar-se el torn del metro per no pagar bitllet.

No va arribar a l'extrem de les autoritats de Singapur, que sacsegen amb multes de tres i fins a quatre zeros als que llancin un paper a la via pública; però la veritat és que la seva política va reduir en un 77 per cent la delinqüència urbana a Nova York.

Robles, candidata destacada del PSOE a les pròximes eleccions, suggereix una cosa molt semblant per acabar amb la xacra particular de la corrupció, tan pròpia dels països llatins. Els polítics que aspirin a un lloc de govern o de mera representació pública haurien d'exhibir un full de conducta immaculada que exclou aquells que alguna vegada es van colar a l'autobús o acceptar una factura sense IVA. Per descomptat, quedarien fora del joc polític els que tinguessin comptes a Suïssa o a Andorra i els imputats -ara, investigats- per la Justícia.

Una mesura tan elemental com aquesta hauria estalviat als espanyols munts de disgustos amb tresorers del partit governant, presidents de la Generalitat, diputats de diversos pelatges i càrrecs públics en general. Encara que molt és de témer que si aquestes disposicions es portessin a l'extrem, no hi hauria prou candidats en condicions de cobrir les desenes de milers de llocs de govern existents a les administracions d'Espanya.

El que Robles pretén, potser sense adver?tir-ho, és un canvi educatiu radical en a?quest país del Lazarillo de Tormes, on tanta admiració susciten encara les gestes del Dioni i els bandolers de ficció com Curro Jiménez. Amb aquesta escola, difícil serà que aquí s'apliqui als polítics el programa de «corrupció zero» proposat per la candidata. De moment, el zero és la nota d'Espanya en aquesta peculiar assignatura.