Somio poc tot i que dormo malament. No sé com concorda aquesta manca de vida onírica amb el dormir sincopat. Els científics que es dediquen a estudiar els somnis subratllen la seva repetició rítmica, nit rere nit. Els oblido potser perquè no tenen valor o senzillament prescindeixo d'ells, com qui poda una part de la seva vida? No ho sé. De la meva infància només recordo un malson i de la meva adolescència un altre, cosa que potser confirmi que la por s'adhereix a la nostra consciència amb més força que la felicitat. El primer encara em produeix cert calfred, ja que té a veure amb la pel·lícula Rebeca, d'Alfred Hitchcock, un dels mites de la meva infantesa. En el malson es confonien la malvada majordoma, Mrs. Danvers, i una mestra meva que, en el malson, exercia d'institutriu a Egipte i que, per descomptat, volia matar-me. Al contrari que en la pel·lícula de Hitchcock, no he tornat a somiar mai amb Manderley, però el recel cap a les majordomes angleses m'ha perseguit tota la vida.

En alguna ocasió m'he preguntat si portem algun registre interior dels somnis, de manera que no hi pugui haver contradicció entre ells. És possible que sigui així, encara que la intensitat dels somnis acaben confonent la ment. Els ?neurocientífics insisteixen que recreem la nostra biografia d'una manera contínua, fins al punt que resulta difícil distingir què va ser veritat i què mentida. Així, per exemple, si penso en la meva adolescència, identifico millor el clima moral de l'època que les idees concretes que em movien. I, només si rellegeixo algunes pàgines del meu dietari, observo que subsisteix un fil de continuïtat entre aquell jove que vaig ser i qui sóc ara, un fil que em sorprèn perquè l'havia oblidat. És probable que amb la vida onírica succeeixi alguna cosa similar: els somnis romanen ocults en la nostra ment, bategant com un ressò que no s'atreveix a despertar-nos; mentint a vegades, però ferms i inamovibles com la vella empremta d'una cicatriu.

El fet és que ara somio poc; encara que, malgrat el que puguin dir els psicoanalistes -en els quals, d'altra banda, no crec-, gairebé no m'importa. Em preocupen molt més els somnis col·lectius, les epidèmies utòpiques, les falsedats polítiques. Se'ns ha dit que la qualitat de la nostra vida depèn de les profunditats de l'inconscient, habitat per enormes cetacis, quan en realitat el que compta són els nostres projectes, les metes cap a les quals ens dirigim. En ocasions, l'inconscient i els propòsits convergeixen i llavors entrem en un món perillós i absurd; un món on es confonen els desitjos amb els drets i el possible amb la ficció. El Regne Unit, per exemple, s'ha embarcat en nom de la democràcia en un experiment tan perillós com el dels referèndums -primer Escòcia, ara el Brexit- sense motiu i sense necessitat. I, sobretot, sense que semblin importar en excés les conseqüències per als altres països d'una eventual ruptura amb la UE. Als Estats Units, el partit conservador ha caigut en mans d'un demagog que ven el fum tòxic de les solucions senzilles i falses. A Espanya, el terratrèmol polític també treballa amb la idea de destruir la realitat constitucional, en lloc de reformar-la.

Alguns diran que la manca de vida onírica equival a la resignació. No ho crec. Més aviat ens convida a atendre les petites coses, que són les que compten: la cura de les escoles i de les biblioteques, la neteja i el civisme als carrers, l'estat dels boscos i dels parcs, el pagament de les pensions i dels deutes, l'estalvi necessari per al futur, la sanitat pública... Tot això resulta, en efecte, avorrit i insípid, poc simbòlic, poc emocionant. Però els símbols constitueixen metàfores del desig i un prefereix la realitat que no s'oculta entre les tessel·les del son, sinó que escriu amb lletra clara els comptes del dia a dia, els nostres propòsits immediats i ?llu?nyans, en lloc de viure en un altre costat, rere la cortina de les utopies.