Passa relativament ?desapercebuda la visita del president de València a casa nostra, el senyor Ximo Puig, perquè, ai las, coincideix amb una altra. La del ferm defensor de la no-violència i la pau (llegeixi's amb ironia), el senyor Otegi, que durant anys relativitzava les agressions i amenaces a Euskadi a aquells que defensaven un punt de vista que no és el seu.

És positiu que Catalunya i València normalitzin les relacions polítiques; un territori representa un 18,9% del PIB del total de l'Estat, l'altre el 9,4% (dades de l'INE, 2016). Unes relacions que poden activar el corredor mediterrani per dinamitzar una indústria malmesa, que reclama més rapidesa i connexions amb Europa. Les burgesies industrials catalana i valenciana s'assemblen, per iniciatives, per història, i per teixir un sector fabril rellevant en un país mancat d'empenta i creativitat industrial. I és interessant l'assaig del senyor Ximo Puig d'una alternativa d'esquerres, desinhibida, culturalment potent, davant l'anterior domini ideològic del PP, que va fer de València el seu emblema de negocis de gran aparador, amb tantes llacunes de viabilitat futura, i atapeït de casos de corrupció.

Aquest maragallisme del president Puig és un aire fresc per a una política catalana fixada en les trinxeres dels blocs de l'independentisme i l'unionisme, amenaçada per la inactivitat crònica, amb un Parlament que prorroga cíclicament pressupostos, i que li cal apostar pels problemes del dia a dia, per damunt de les grans fites de la ideologia dels partits que governen avui.