LA MITJA CANA I LA CINTA MÈTRICA

22.05.2016 | 00:00

"Feia anys que oficialment era obligatori l'ús del metre, i encara en moltes botigues s'usava la mitja cana. Procurant estar a l'aguait de si es podia presentar una inspecció"

Els ciutadans del nostre país, i per tant també els gironins, d'altre temps, solien ser molt mal pensats. Sempre tenien por de ser enredats, de caure en algun parany. Especialment això passava quan el ciutadà s'havia de relacionar amb l'administració pública. Una nova disposició que representés trencar un costum ancestral ja es veia com una manera d'apujar la contribució, com el perill d'haver de pagar més al Fisc. En els petits botiguers de la nostra ciutat aquest temor, aquesta prevenció, s'hi mostrava en tots els aspectes de la seva activitat. Es resistien tant com podien a adaptar-se als nous sistemes, a les noves normes emanades del govern, fos el que fos. Tant si es tractava del governant que havien votat, com si era del partit oposat. El que podia afectar el calaix es considerava per sobre de qualsevol ideologia política. I aquesta actitud d'estar a la defensiva es podia apreciar en nombrosos casos concrets. Un d'ells era el dels sistemes de medició. Feia anys que oficialment era obligatori l'ús del metre, i encara en moltes botigues s'usava la mitja cana. Procurant estar a l'aguait de si es podia presentar una inspecció.
L'origen del metre el trobem en les darreries del segle XVIII. L'any 1790 disposà el seu ús l'Assemblea Nacional Francesa, i a poc a poc s'anà adoptant en altres països europeus. L'any 1875 s'establia el metre-patró, que consistia en una barra composta per un 90% de platí i un 10% d'iridi. Barra que es conservava a Sèvres. Més modernament, l'any 1960, se'n feia una més afinada definició atòmica.
Des de temps immemorial, a casa nostra la unitat de mesura de longitud era la cana. Cana que variava lleugerament en els diversos llocs on s'utilitzava. Concretament la cana de Girona equivalia a un metre i cinc-cents cinquanta-nou mil·límetres. La cana es dividia en vuit pams. El pam era l'amplitud d'una mà estesa. Com que no totes les mans humanes són exactament iguals, d'aquí que existís la varietat de canes, fins i tot distintes en ciutats d'un mateix país. Però més o menys el pam equivalia a vint centímetres, i per tant la cana es movia entorn del metre seixanta. Com veiem en la cana de Girona hi faltava un centímetre.
Com dèiem, feia molt de temps que era obligatori l'ús del metre i la cana encara era usada en moltes botigues de la nostra ciutat. Però en la pràctica el que s'usava era la mitja cana. Una vara de més de metre i mig hauria estat molt poc pràctica en el seu ús. I així el que tenia a mà el botiguer era una vara de mitja cana. Quan el seu ús havia estat molt intens, era probable que s'anés desgastant i que disminuís, encara que fos mínimament, la seva longitud. Recordo haver vist i tingut a la mà una mitja cana, ja molt cansada de servir i que presentava un aspecte poc fiable per amidar alguna mercaderia, amb justesa i exactitud. El botiguer que usava, diguem fraudulentament, la mitja cana, tenia també a la vista del client i del possible inspector el metre, que era d'ús obligatori. Recordo el metre com una vara ben presentada, en perfecte estat de conservació. Tenia una protecció metàl·lica en cadascun dels seus extrems. Estava ben envernissada i tenia marcats els centímetres corresponents. Però tot i la convivència de les dues peces, la cana era la preferida pel botiguer. També havíem pogut veure en algun establiment que la mesura de longitud la tenien marcada en el mateix taulell. Segons la mercaderia que havien d'amidar aquest sistema resultava molt còmode. Si es tractava de mercaderies de poc valor i que no s'hagués de mirar massa prim, també hi havia qui les apamava amb la mà estesa, sense utilitzar cap instrument.
Aquest sistema de medició era el propi dels venedors de roba en peça, de betes, cintes i trenzilles. Ara de roba per confeccionar se'n ven ben poca. Els establiments d'aquest especialitat que hi hagué a la ciutat, anaren tancant o reciclant-se, per adaptar-se als nous costums.
Els fusters, paletes i altres operaris de la construcció usaven el metre plegable. Era un estri de fusta de color groc. El solien portat al butxacó del darrere dels pantalons, del qual se'l veia sobresortir, com si fos una credencial de l'ofici. També l'usava l'operari de la funerària, per amidar la llargada del cadàver, i disposar la caixa de les proporcions adequades.
Un altre estri per prendre mides era la cinta mètrica. Era d'ús imprescindible de sastres i modistes. I no podia faltar en cap aixovar de mestressa de casa, quan dedicaven una bona part de la seva vida activa a la confecció, o adaptació o reparació del vestuari familiar. El sastre tot i treballar en una botiga no es podia considerar com el típic botiguer, sinó com un professional més especialitzat. Una de les coses que el diferenciava era que així com la majoria dels botiguers usaven la característica bata, el sastre sempre es presentava el que en diríem vestit de senyor. Però portava un distintiu. La cinta mètrica penjada al coll. La cinta mètrica usada pels sastres es diferenciava de les corrents que podíem veure en moltes cases. Tancava un dels seus extrems una peça de material dur amb la forma que facilitava la presa de la mida dels camals dels pantalons fins a l'entrecuix. També les modistes feien ús freqüent de la cinta mètrica, aquest estri així com el coixinet que contenia les agulles eren inseparables de les professionals de l'agulla. Tal com dèiem dels sastres, també hi havia modistes de molta categoria i fins i tot amb títol acadèmic. En tallers d'uns i altres s'exhibien diplomes dels respectius centres on s'havien diplomat en l'ofici. En la premsa d'aquells ja depassats temps es podien llegir anuncis de centres d'ensenyament de Corte y confección. Potser encara algú conserva i potser fins i tot utilitza la cinta mètrica com les tradicionals d'altre temps. Però s'han anat adoptant altres tipus més sofisticats, i més pràctics com ara les cintes metàl·liques que es repleguen en una adequada capseta, més fàcils de guardar i més còmodes d'usar.
Uns altres estris que serveixen per mesurar són les balances que també han anat evolucionant en la seva forma, en el seu ús i en la seva precisió. Fa molts anys, m'explicava un farmacèutic que quan es va estrenar en la seva professió obrí un establiment a la nostra ciutat . Al cap de pocs dies de tenir l'establiment obert se li presentà un senyor dient-li que era l'inspector de balances que venia a exercitar el seu comès. El novell facultatiu es disposava a mostrar-li les diverses balances que tenia. Però l'inspector li digué que no calia, ja donava per suposat que ho tenia tot en regla. Però, això sí, li indicà que la inspecció comportava la taxa de cinquanta pessetes. I li anuncià que al cap d'un any es tornarien a veure. Efectivament i amb tota puntualitat es repetí la visita i quan entrà el funcionari recordant que era l'inspector, el farmacèutic ja no es preocupà de mostrar les balances, sinó que li va dir: És el de les cinquanta pessetes? I obrint el calaix es posà al corrent de l'obligatòria inspecció. Exemples com aquest, que en trobaríem altres, demostren que era justificada la prevenció que els antics ?boti?guers tenien vers l'administració pública.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema