Que la psicologia forma part de l'economia no ho discuteix ningú, però aquesta participació sembla que amb la globalització i la digitalització s'ha accentuat: qualsevol percepció d'un fenomen ara es veu multiplicada per la velocitat a la qual circula la informació i per la instantaneïtat de les reaccions.
Hi ha un parell d'exemples recents en els quals la psicologia ha intervingut definitivament en el desenvolupament de l'economia.
El primer és el preu del petroli. El vam veure a cotes de 140 $/b a l'any 2008. En aquell temps la projecció apuntava que s'arribaria a 200 $/b deixant clar que havíem arribat al peak-oil, al punt on la demanda superava la possible oferta amb petroli convencional. La solució per tenir més petroli passava per treure'l de terres bituminoses de Canadà, de pous més profunds o de noves tècniques de fracking i, és clar, totes elles eren tècniques més cares que les convencionals, arribant a dir que la més barata aportaria petroli a 100 $/b. Per tant sabíem que d'aquest preu el petroli no podia baixar, que seria el terra del mercat i caldria veure les tensions entre demanda i oferta per dibuixar el preu a l'alça. De cop arriba la desacceleració de l'economia xinesa i el mercat cau dels 80-90 $/b fins a 35 $/b. És suficient la desacceleració xinesa per explicar la davallada? Absolutament no, hagués pogut abaixar 10 $/b com a molt, una petita correcció del mercat que esperaria que Xina tornés a impulsar la seva economia. La raó de la davallada és molt més profunda i cal trobar-la en el convenciment d'Aràbia Saudita que mai esgotarà les seves reserves de petroli, cosa per la qual prefereix vendre el seu abans que deixar que el venguin els altres països. I per què Aràbia Saudita pensa ara que no arribarà a esgotar les reserves? Perquè veu que el cotxe elèctric penetra amb una força imparable i perquè té la percepció clara que el món ha decidit viure sense CO2 i per tant sense petroli. Certament estem a molts anys que això sigui així, però la percepció global és aquesta i afecta els inversors en reserves de petroli i el preu final. Aquesta setmana mateix he llegit unes declaracions del conseller delegat de Repsol carregant contra el cotxe elèctric dient bajanades, mostra del nerviosisme i de la por que han agafat.
Si ara mateix el preu del petroli no es veiés influenciat per la tendència de la mobilitat elèctrica evolucionaria des dels 50 $/b fins a 130 $/b a l'any 2050 però, com que la projecció del preu depèn de la penetració tecnològica, el preu es preveu que tingui un sostre de 80 $/b. És una mostra de com la creença del que pot passar, encara que sigui a 10, 20 o 30 anys vista, pot afectar els preus d'avui i de retruc l'economia, una mostra de com sovint el relat és més important que la realitat.
La mateixa cosa passa avui amb la inflació. L'economia està sotmesa a una forta pressió per abaixar els preus, si més no impedint que pugin malgrat els esforços de les autoritats monetàries. Els bancs centrals ja no saben què més fer per fer apujar els preus, arribant un dia que ens pagaran perquè consumim, allò de la política de l'helicòpter. Totes les mesures s'estavellen en el mur de la percepció de la societat que diu que els preus han de romandre quiets. La base de la creença que els preus han de seguir baixos és un concepte que ningú el diu però que la gent veu: el món s'ha empobrit notablement (bé, el món occidental car els països emergents s'han enriquit) i això es palpa dia a dia en l'entorn de cada individu. En aquest cas caldria que el relat que els ?preus han de pujar fos creïble, acció difícil si no es torna a repetir aquella campanya d'Aznar"España va bien". Ningú pot negar el magnífic resultat d'aquella croada d'Aznar, segurament l'acció més important del seu pas per la política. Evidentment avui una campanya així seria neutralitzada per les xarxes socials, però és una cosa a pensar en àmbit europeu o més global en les cimeres dels bancs centrals.
És interessant veure com certs conceptes penetren a la societat sense que ningú els hagi dit explícitament. Ningú ha expressat clarament que el món podrà viure sense petroli ni sense energia nuclear. Cap polític ni economista ha dit que els preus no han de pujar, en tot cas diuen que han de pujar fins al 2% i no se'n sortiran fins que la percepció de la gent tingui la idea que el risc d'empobriment ja ha passat, cosa que no serà així fins d'aquí a molt temps si és que s'hi arriba. Anant més lluny, la pressió per apujar el salari mínim o per apujar la resta de salaris no és prou elevada per la mateixa percepció.
Fins ahir mateix la idea que l'energia nuclear era imprescindible com a energia de base barata era refutada només pels antinuclears, mentre que ara apareix als ulls de tothom, tant pels accidents de Txernòbil i de Fukushima com pels avenços de l'energia fotovoltaica i eòlica, que ja generen a millor preu.
Ara comença a penetrar la idea que els robots i l'automatització s'emportarà llocs de treball de forma massiva. A veure quina serà la reacció de la societat quan ho hagi interioritzat.
L'economia és més psicologia social que no pas una matèria que obeeixi estrictament models matemàtics i això ho haurien de tenir més clar els polítics i els responsables monetaris.
