Les sabates

22.05.2016 | 00:00

Succeí dissabte de la setmana passada cap a migdia. D'ençà de molts anys, més de cinquanta, tinc el costum -podria ésser un vici-, d'acudir al baratillo de Palma de Mallorca, ara a l'esplanada de Son Fusteret, entre el polígon de son Castelló i l'autopista que mena a l'aeroport. L'he vist a les avingudes i, llavors, rere els instituts. Hi he pogut veure passar molta de gent, uns que tractaven de trobar una ganga, d'altres la bona ocasió de comprar l'inesperat. Hi he vist, també, molts de venedors. Dels antics, dels de l'avinguda, només en queda un. Quan el vaig conèixer era jove i fadrí. Ara hi acut amb els néts, que l'ajuden en el transport dels mobles que porta per a la venda: llits, i canteranos, i butaques mig esfondrades, i calderes d'aram. Però ha canviat molt, em diu. Ara quasi s'omple de roba usada i sabates velles. A vegades, hi trobes el sobrant d'una antiga merceria, el gènere que ha quedat durant anys dalt de tot dels prestatges i que de sobte apareix en buidar el local. I els teus ulls es topen amb els vestigis d'un passat que havies oblidat: un cabdell de fil, una carta de botons, una troca d'estam, un caixó ple de vetes i fils de colors. Un món de petits objectes insignificants que t'havien desaparegut.
Poden ser els residus d'una ferreteria, tot de perns rovellats, i frontisses, i grampons, i tenalles, i claus angleses, i broques. Hi pots trobar el mostrari d'una fàbrica d'indianes, un estoc de gàbies que un dia retingueren una cadernera, un aparell de ràdio, un telèfon negre, d'aquells que sortien a les pel·lícules de gàngsters, un bidet, una estesa de joguines de plàstic, un sac, només el sac, de cafè arribat del Vietnam, una cortina... Al llarg dels anys hi he trobat les biblioteques de dos amics meus. D'un d'ells fins i tot hi havia les paperetes amb les notes que havia obtingut quan estudiava a la universitat de Barcelona. Les vaig comprar, aquelles paperetes i les vaig destruir. No consentia que una dada tan personal com és la qualificació que has obtingut d'una assignatura estàs allà enmig, a l'exposició pública.
Però el que vull contar-vos succeí dissabte de la setmana passada, prop de migdia. Era primavera i el sol brillava sobre els plàstics i els objectes de metall de les parades. M'havia detingut davant una gran parada de sabates usades. Probablement hi havia un o dos centenars de parells, perfectament col·locats damunt una gran tela. Observava aquelles sabates i pensava en les persones que les havien dut i ara, no del tot esquinçades, s'oferien a uns altres peus per a una segona vida. També pensava en les persones que se les posarien. Qui vindria a cercar un joc de sabates usades, se les provaria als peus i, si li resultaven còmodes, se les emportaria satisfet ni que fossin noves?
De sobte arribà una parella jove amb un cotxet d'infant petit. Potser l'havien comprat, el cotxet, un altre dissabte a aquell mercat d'objectes usats i havien pensat que tingueren sort de trobar-lo tan nou, que ningú diria que no l'hagués estrenat el seu fill, amb tan bones condicions en què estava. Es pararen al meu costat, somrients. Llavors, enmig de l'abundància de calçat que hi havia, descobriren unes sabatones petites i vermelles que probablement anaven bé per al peu del seu fill. Decidiren comprar-les i en pagaren cinquanta cèntims d'euro. Agafaren les sabatones, s'acostaren a l'infant i les hi ensenyaren, contagiats d'una il·lusió que ?enamorava. "Mira-les, aquestes sabates -li deien- són teves, que el nin torna gran i aviat haurà de dur sabates". "Estàs content? Són vermelles, del color que més agrada al pare". Somreien, alegres, i no paraven de fer festa. Per un instant m'hauria agradat ésser aquell infant i tenir uns pares com aquells, capaços d'estimar amb tanta intensitat i bojor el seu fill, capaços de viure l'alegria de comprar unes sabatones usades -eren pobres i no podien estirar més la tela del llençol-, i fer una festa només de pensar que els peus d'aquell nin, perquè havien començat a créixer i aviat haurien d'anar calçats, ja tenien unes sabates per posar-se: les més petites de la parada, perdudes entre tantes com n'hi havia i sobre les quals havia anat a caure la mirada fresca, l'emoció enganxada a la punta dels ulls, d'aquells pares joves.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema