Televisió Espanyola emet des de fa unes setmanes una nova sèrie. Es diu El Caso, una molt bona idea que neix d'una passejada pels llibreters de vell de la madrilenya Cuesta de Moyano per l'actor Fernando Guillén Cuervo, quan va trobar i comprar exemplars vells de la revista. El Caso neix l'any 1952 com un setmanari dedicat a la informació « negra», és a dir, successos de tota mena: assassinats, enganys, robatoris i tota mena de fets curiosos. La redacció tenia molt bons contactes amb la policia, bombers, autoritats diverses, etc., i que aconseguien molt de material que després redactaven amb una bona dosi de sensacionalisme i despertant el morbo dels lectors, que es van comptar per centenars de milers en els bons anys de la publicació. En deien de forma despectiva «el diari de les porteres», quan en realitat ho llegia molta més gent, ja que durant temps només tres revistes del cor, Hola, Diez Minutos i Pronto, la superaven en vendes.
La sèrie respon bastant a l'ambient del món del periodisme de successos de l'època del franquisme i és bastant fidel a les vicissituds de la redacció real d´El Caso pel que he sabut per boca dels seus protagonistes. Llavors a aquest tipus de notícies els diaris hi dedicaven poc espai perquè al règim li semblava inconvenient que es donés una imatge de criminalitat exagerada. Un hàbil periodista, Eugenio Suárez, va obtenir permís el 1952 per crear aquesta publicació amb la condició que només hi sortissin dos assassinats com a màxim per setmana. Arran de l'èxit brutal de vendes pels crims de l'anomenat Jarabo, un dandi de l'alta societat madrilenya que va assassinar quatre persones, el setmanari fou obligat, des de 1959, a publicar només un homicidi per setmana. Això sí, dos dies abans que fos executat l'assassí, el propietari d´El Caso, Eugenio Suárez, li va enviar a la presó una caixa de puros i una botella de whisky perquè alleugerís les seves darreres hores i de pas agrair-li la seva contribució a l´èxit de la publicació. Tot un detall.
Vaig conèixer essent ja molt gran Eugenio Suárez. He llegit les seves memòries i era un personatge extraordinari. Facècies patrimonials familiars el van arruïnar i va acabar tancant el seu grup, del qual formava part entre d'altres el setmanari Sábado Gráfico, una mena de còpia del Paris-Match, un estil d'informació i de societat que permetia tractar si no temes polítics , almenys problemàtiques i escàndols que li van portar molts problemes i processaments. Dos dels primers fitxatges que va fer Suárez foren uns mítics periodistes de successos. Un d´ells Enrique Rubio, que vivia a Barcelona, molt popular per les seves aparicions televisives i sobretot expert en el món dels estafadors. L'altra era Margarita Landis, qui, igual que a la sèrie, fumava en pipa i duia la pistola a la bossa. Un cop, treballant a TVE, en un àpat nadalenc amb els veterans i jubilats de l'empresa, vaig compartir taula amb Enrique Rubio. Explicava que la xarxa de confidents i col·laboradors feien que molts cops arribessin al lloc dels fets fins i tot abans que la policia.
El Caso sempre valorava molt positivament la feina dels policies i aquests els tornaven els favors filtrant les informacions. Això exigia un gran treball de reporterisme de carrer, d'anar als lloc dels fets, de buscar els detalls més insignificants i curiosos per construir una crònica completíssima dels fets allunyada d´una freda nota d'agència, incloent tota mena d'opinions personals, de les peripècies del periodista, etc. Això no és llegenda, perquè ho he viscut i ho he conegut.
En una secció de Los Sitios, predecessor d' aquest diari, que va acabar apareixent a la darrera pàgina i en la persona del seu titular, el periodista Jaume Sureda Prat. Va aconseguir convertir-la amb el títol de «Sucedió en Gerona» en una de les seccions més populars. Jo he estat testimoni directe de com la guàrdia civil, la policia o els «municipals» trucaven, a vegades d'amagat, a en Sureda i es posava en marxa. A vegades era un senzill: «Sureda, vete para Arbúcies que hay un muerto». Cap allà anava en Sureda, que arribava amb el cos del difunt gairebé calent en una situació encara de pocs periodistes i pocs mitjans, cosa que facilitava l'accés al lloc dels fets. Després anava recollint informacions diferents sobre els protagonistes al bar, parlant amb amics, veïns, en definitiva, un retrat costumista molt exitós entre els lectors.
Jo l'acompanyava sovint, primer perquè jo era un xicot de 20 anys aprenent de periodista que cercava qualsevol oportunitat per veure en acció com treballaven els veterans i després perquè en Sureda va voler que jo el substituís als juliols quan ell feia vacances. Normalment ho feia en Jaume Teixidor, que signava com Jaime Devesa, però un any que no li fou possible ja em fou encarregada aquesta substitució. Ho vaig fer sis o set anys, emprant el sistema Sureda, malgrat que, per desgràcia, a mi em trucaven molt menys per les delacions. Sort que en Jaume Sureda estiuejava a Palamós i tot sovint em passava els encàrrecs que a ell sí que li arribaven: «Jordi!!!! Agafa ja el cotxe i un fotògraf i vés cap a Lloret, que hi ha un mort». I jo arribava a Lloret i lògicament ja hi era en Jaume Sureda i Prat, xerrant amb la policia o donant el condol als familiars del mort mentre els anava traient tota mena de detalls.
