Fa uns dies, vaig veure per televisió una entrevista que feia Iñaki Gabilondo a José Luis Cordeiro, professor de la Singularity University, que promou Google i la NASA, i situada a Silicon Valley.

El professor Cordeiro ens va dir moltes coses com ara que el que ahir era ciència-ficció, avui és una realitat. Que d'aquí a 20 o 30 anys haurem pogut curar l'envelliment. Que en el pròxim vintenni hi haurà més avenços que en els darrers 2.000 anys i que en aquest període es produirà un tsunami tecnològic. Les malalties no es curaran, sinó que es previndran. Podrem saber quines tindrem en un futur i, per tant, podrem prevenir malalties com ara el Parkinson o Alzhei?mer. Tot un seguit de comentaris que em van deixar bocabadat.

Però una altra de les qüestions que va dir és que d'aquí a uns anys, el pernil ja no vindrà del porc, el pollastre ja no vindrà del pollastre tradicional, etc. en definitiva, que no menjarem animals.

Aquesta darrera afirmació encara em va deixar més perplex. De seguida em vaig preguntar: que passarà amb la cuina tradicional? Aquesta cuina i els seus plats que han pas?sat d'avis a pares, i de pares a fills, i en la que fa anys que treballem per la seva preser?vació. No tindrà importància? No continuarà sent part dels nostre preuat patrimoni cultural? Els esforços i accions que estem fent en aquest sentit no hauran servit per res? Segurament moltes qüestions que actualment no tenen resposta.

Després de veure aquest programa, el col·?lectiu de La Cuina a Sils vàrem participar a l'Alimentària 2016, el punt de trobada per a professionals de la indústria de l'alimentació, begudes i gastronomia. Aquesta fira és una cita obligada amb la innovació, les últimes tendències i la internacionalització del sector. Per tant, es parla de creativitat, futur, revolució, experiències, propostes sorprenents, tecnologia, nous productes, etc. Per tant, és possible que en algun punt de la fira es parlés de cuina tradicional, però no era massa visible. Això ens fa pensar que potser només La Cuina a Sils va ser-hi present i va treballar en aquesta direcció.

Ja que sembla que actualment els esforços més significatius, tant de l'empresa privada com de l'administració, van en la direc?ció de promoure aquesta cuina més crea?tiva i innovadora, cal preguntar-nos si realment la cuina tradicional té recorregut. Si tot això que en diem el patrimoni culinari és únicament una etiqueta per donar-li valor, però sense aportar-hi cap mena de promoció, suport o ajuda.

El que és segur és que aquells que durant anys hem treballat i ens hem compromès en la preservació de la nostra cuina, no ho fem per aconseguir-ne redits econòmics. Ho fem per fer visible l'existència de la cuina tradicional, la que ens caracteritza i forma part de la nostre cultura. No obstant, mantenir el nostre patrimoni culinari necessita quelcom més que la bona voluntat dels grups i persones que hi treballem desinteressada?ment. Necessita la complicitat de l'adminis?tra?ció i per tant de la voluntat política. La voluntat de posicionar la nostra cuina com un valor de país, i no com una puntual manifestació singular en activitats, socials, culturals o d'esbarjo.

Possiblement, de la implicació de molts de nosaltres: voluntaris i administracions, dependrà que el futur del que parla el profes?sor Cordeiro, pel que fa al menjar, sigui més o menys realitat. Si més no, si volem que la cuina tradicional continuï sent el nostre patrimoni, caldrà que ens hi esforcem significativament. En cas de no ser així, molt possiblement haurem perdut el ja escàs interès per la nostra cuina, una llàstima pels nostres fills.