LES MEDES MARROQUINES

23.05.2016 | 00:00

Ja fa uns dies, assegut a la costa marroquina a tocar de la ciutat de Nador, vaig observar amb perplexitat la gran arrogant provocació que l'illot de Perejil, de "propietat" espanyola, és per al regne del Marroc i en conseqüència per a tots els seus habitants! Algú amb dos dits de front pot arribar a entendre que les catalanes illes Medes, per posar un exemple juganer, fossin territori inviolable d'un país veí? Sembla mentida que tres monticles rocosos a centenars de metres d'un estat sobirà puguin formar part d'un altre que es troba a milers de quilometres de distància! I ja no estic parlant de ciutats colonials com Ceuta i Melilla, que també tindria el seu debat a part, si no que em refereixo a roques minúscules a tocar de continents que no són els nostres! Estratègia o prepotència? Conseqüència històrica o patriotisme de pandereta? Lògica o surrealisme?
Amb el ventet amable que m'arriba acaronant el Mediterrani i des de l'altra banda de la meva riba costanera, el sentiment de tristesa de pertànyer administrativament a un país on el concepte de possessió i conquesta forma part del seu tarannà quotidià, em puja a la gola i sento el gust amarg de la impotència. Em pregunto per què hi ha alguns homes i dones que justifiquen la seva existència treballant per posar-se medalles fruit de submissions, en lloc de deixar-se portar per la bellesa de la lògica vital del pacte raonable. Els marroquins i marroquines no entenen què fan aquells soldats estrangers, a pocs quilòmetres de distància dels seu defectes i virtuts, mirant amb prismàtics europeus com nens africans construeixen a la sorra de les seves platges els seus somniats castells infantilment inexpugnables! No hi ha res pitjor que créixer alimentat per l'orgull i adonar-se de sobte, quan et mires al mirall pensant que ets el millor, el més fort i el més llest, que la imatge que et retorna és de patetisme, decrepitud i soledat.
El poble espanyol és un poble íntimament derrotat i el que és pitjor, encara no ha après a perdre després de tanta experiència de pèrdua! En canvi els catalans, fent-se forts en la derrota permanent, han après que la força que els farà lliures no es troba en la possessió de territoris sinó en el convèncer a qui els vulgui escoltar que es pot ser un mateix sense prepotència, que es pot viure sense trepitjar i es pot existir sense posseir. Els catalans no som millors que els espanyols, ni tot el contrari, simplement hem tingut la sort històrica de ser un poble petit, sense aspiracions de grandesa ni megalomania. En aquesta cursa de reivindicar-nos tots, som més tortuga que llebre i esperem arribar al final de la cursa, amb més companys que enemics. Si algun dia els espanyols fan el gest de retornar al poble marroquí allò que per lògica és ben seu, voldrà dir que finalment han entès alguna cosa. Mentrestant, i en homenatge a les causes perdudes, proposo una campanya de conscienciació col·lectiva i declarar les illes Medes marroquines.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema