Les primeres enquestes pronostiquen l'abast del greu error estratègic del PSOE. Enfront de la petita coalició que uneix a Podem, les confluències i Esquerra Unida, els socialistes van tenir a les seves mans ancorar a l'Espanya constitucional en el seu centre amb una gran coalició. Ho tenien tot a favor, menys la sentimentalitat banal de la divisió entre dreta i esquerra. El PSOE podria haver demanat el cap de Rajoy i, al final, el PP segurament li hagués concedit. El PSOE podria haver demanat una vicepresidència per a Sánchez i alguns ministeris clau. Ciutadans jugava com a frontissa en un moviment cap al centre que tenia tot el sentit. La triple aliança segellava el canvi generacional i dotava el país de l'estabilitat necessària. Amb quatre anys es podia afrontar la imprescindible modernització de les institucions i la reforma constitucional. La gran coalició hagués permès arribar a importants acords d'Estat sobre assumptes crucials: el finançament autonòmic, la qualitat del sistema educatiu, la reforma de les pensions i del mercat laboral, el complement salarial per a les rendes més baixes, el control del dèficit, el disseny d'un nou model tributari... la gran coalició, a més, representava un exercici de responsabilitat que hagués demostrat la maduresa del sistema polític espanyol. Es pactava no per preservar l'statu quo nacional, sinó per reformar-lo. No es pactava en contra de ningú ni en nom de les retòriques de l'enfrontament, sinó a favor de tots. El pacte hauria estat un senyal per a Europa, en un moment en què el projecte de la Unió es veu assetjat per múltiples fronts i cap de bo: l'enorme pressió migratòria i la gestió de les fronteres, la crisi del deute i l'ensopiment econòmic, el retorn dels nacionalismes i l'amenaça del Brexit, les difícils relacions amb la Rússia de Putin i la crescuda dels populismes, de Syriza a Marine Le Pen. En aquest punt de diferència, que situa Espanya com un problema afegit per a Europa o com una aposta per l'estabilitat i el creixement, es concentrava una oportunitat de prestigi i de credibilitat. Una oportunitat que s'ha perdut.

Al final, la gran coalició no va poder ser pel regateig de la petita política i per la por a trencar amb la imatge establerta. Rajoy va calcular que les seves possibilitats d'èxit passaven per un augment de l'abstenció i per la seva capacitat d'atreure el vot més conservador de Ciutadans. De fet, va prendre la decisió deixant-se guiar per la seva intuïció política, que és poderosa, i no com a estadista. Pedro Sánchez, per la seva banda, va ballar un cancan sense sentit clar i el PSOE no només segueix en terra de ningú assetjat per tots els seus rivals, sinó més debilitat que mai. Si algunes ombres són allargades, la de Zapatero s'ha convertit en un forat negre de difícil gestió per a la socialdemocràcia espanyola; i Sánchez, amb la seva ingenuïtat, no sembla l'home destinat a reconduir un navili que marxa perillosament a la deriva. L'enfonsament del PSOE resulta, amb diferència, la pitjor notícia possible per a la democràcia espanyola. L'ensorrament dels imperis provoca sismes en la Història. I el PSOE ha estat el partit central de la nostra democràcia des de l'arrencada de la Transició. Pensar que la seva eventual caiguda no tindrà conseqüències suposa senzillament una ingenuïtat.

La petita coalició treu partit dels egoismes que van frustrar la gran coalició. Alguns s'entesten a jugar amb foc, tot a costa del país que diuen defensar. El problema d'assumir contínuament riscos excessius ja se sap quin és: que, de vegades, perds. I aquestes derrotes resulten després difícils de cauteritzar.