Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) convocava el 21 de maig al conjunt de la militància a un «Congrés extraordinari en forma de consulta de caràcter vinculant». Un insòlit procés participatiu en el qual també hi estaven cridats els simpatitzants «per tenir en compte el seu posicionament».

L'objectiu de la cúpula dirigent era consultar sobre el futur del moviment fundat el 17 de novembre de 1974 i liderat per Jordi Pujol i Soley fins l'any 2003, quan es va donar pas a Artur Mas. A l'anomenat «superdissabte» els votants havien d'optar per una de les dues propostes següents: a) creació d'un nou partit polític o b) mantenir-se com a formació política i renovar-se.

Naturalment l'opció guanyadora, avalada per dues terceres parts dels votants, va ser la fundació d'una nova organització «a partir dels millors valors de Convergència Democràtica», en paraules d'Artur Mas. I el president del partit assenyalava tot seguit: «El que es decideixi en el Congrés del juliol serà un bon fill de CDC, agafant allò de bo que té aquesta formació, que la gent valora i s'estima».

Es tracta, doncs, d'una mutació controlada o d'una refundació dirigida que esvaeix la possibilitat de canvis radicals en la direcció política, l'estructura organitzativa o el programa. Per tant, en aquesta aposta, CDC ni es crea ni es destrueix, simplement es transforma en un alter ego. És a dir, ho canvia tot perquè tot segueixi igual, imitant la paradoxa emprada pel príncep de Salina a la novel·la El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa.

I és que Artur Mas és un polític lampedusià, hereu d'un pujolisme camaleònic que va ser capaç de flirtejar amb la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme conservador segons com bufava el vent. Ara toca el vent de la independència i quan l'acòlit es va veure obligat a fer un pas al costat perquè la CUP fes possible un govern de Junts pel Sí, va ser un parèntesi per poder tornar com a capità d'una nova nau que salparà cap un somiat estat independent.

La fundació d'un nou partit, però, no comportarà la dissolució immediata de CDC sinó una ràpida transmutació per intentar ocupar un espai d'un centre dreta liberal.

De fet, és una fugida cap endavant per intentar redreçar una situació difícil amb quinze locals embargats com a garantia de la responsabilitat civil subsidiària per si CDC és condemnada pel saqueig del Palau de la Música. I està involucrada en la investigació del 3% per suposades comissions en adjudicacions de contractes públics.

En resum, el «superdissabte» ha resultat ser un exercici de supervivència tot i que el president exclamés exultant: «Estem supercontents d'aquest superèxit».

Vaja, tot plegat és tan súper, súper ... que s'assembla al programa infantil Super3!