Si dedicar-se a la crítica de cinema ja és prou temerari (som com els meteoròlegs: cada predicció i anàlisi són interpretats a gust de l'usuari, i portar-nos la contrària sembla a vegades l'esport nacional), pitjors encara són les subcategories que se'n deriven. És a dir, que mentre per alguns ets un crític esnob i sense sentit del gust general perquè «mires coses que no mira ningú més» -com si l'existència d'aquestes pel·lícules fos una anomalia que ratlla la criminalitat-, per a d'altres mai no seràs res més que una mitja tinta, perquè enlloc de considerar que al cinema només hi caben obres mestres tendeixes a vindicar productes iconoclastes que els il·lustrats de la cosa menystenen per no provocar, segons ells, un estímul intel·lectual sense precedents. Curiosa juxtaposició: en un costat, els que apel·len al no pensar i veuen el cinema com un entreteniment sense desgast intel·lectual i, a l'altre, un escamot de lletraferits que viuen la presumpta absència de qualitat com una sobredosi de dolor. Dit d'una altra manera, uns van al cinema per aïllar-se de tota acció mental, i els altres pateixen epidèrmicament qualsevol titubeig creatiu.

Mentrestant, estaria bé que uns i altres comencessin a entendre que aquest ofici és, o hauria de ser, el terme mitjà. Aquests dies, com que m'ha tocat exercir més de crític del que és habitual per allò de les promocions de llibres, la gent s'acostuma a sorprendre que hi hagi professionals del sector que busquin divulgar més que adoctrinar, i que vulguin contribuir als debats i no a tancar-los. Se sorprenen, segurament, perquè en temps de xarxes s'utilitza un llenguatge taxatiu i trampós que no dóna cap mena de marge a la necessària amalgama de grisos que ocupa qualsevol obra artística. Vivim l'era del tot o el res, de la meravella radical o de la merda absoluta, on el gran sacrificat és l'anàlisi acurat i la conversa pausada. Una de les feines del crític és donar eines per enriquir la percepció i interpretació alienes. Per tant, qualsevol que tracti l'altre com si fos un imbècil o un superdotat, depenent del bàndol, està lesionant la capacitat col·lectiva per ser receptors de creativitat.