El Govern ha decidit impulsar un pacte nacional per la indústria que tingui el suport de partits i agents socials, sindicats i patronals. Bona notícia. Després de la moda dels 90 de proclamar l'arribada del Messies de la societat de serveis, hi va haver un tomb als governs d'esquerra nacional, on ens vam mostrar industrialistes; i ho vam demostrar: injecció inèdita de diners als Centres Tecnològics pròxims a la indústria, activació d'Avança com a impulsora de crèdits estratègics a indústries, la fusió dels organismes de suport a la internacionalització i innovació, amb la posada en marxa de la Llei de política industrial, pactada amb els sectors, i l'aprovació per consens del Pacte nacional per la recerca i la innovació. Crec que el conseller Baiget té l'oportunitat de reprendre el fil estratègic que consensuadament s'havia establert els anys 2004-2010 i perdut el 2011.
Seria bo que la comissió d'experts, si n'hi ha, que coordini aquest nou pacte, hauria de tenir presents a alguns dels rellevants personatges que van participar al Pacte nacional per la recerca i la innovació i en la definició de la llei de política industrial. I, òbviament, que es tinguin en compte aquells textos, que per cert, si més no el PNRI, obligaven a tots els qui els van signar, inclosa CiU. I patronals, sindicats i universitats. L'actuació pressupostària del Govern que es pot qualificar d'emergència no té gaire marge. Però pot haver-hi senyals de canvi: 1. Millor equilibri de recursos entre recerca bàsica i aplicada. 2. L'exigència en els processos curriculars universitaris d'afegir la transferència efectiva de coneixement al món real: administracions públiques o empreses privades, amb un nivell de puntuació que l'acosti a la de la recerca. 3. Compromís de patronals d'incorporar doctors i enginyers. 4. Establiment obligatori d'una part de l'ensenyament universitari dual. 5. Obligatorietat de determinar els objectius de recerca doctoral amb alguna institució. 6. La legislació que faciliti el crèdit de particulars a la pime saltant-se els inútils bancs. 7. L'acceleració de la fusió dels centres avançats Tecnio i la satel·lització autònoma dels de segon i tercer nivell. 8.
L'especialització d'aquests basant-se en els reptes de l'antic PNRI i la més recent adaptació al RIS3. 9. Potenciació de més clústers enfocats per reptes, no per producte. 10. Introducció de la pedagogia per projectes des de la primària fins a la universitat, com els jesuïtes. Fins aquí, crec que poques d'aquestes mesures tenen cost econòmic. Les que el tenen, les podrem prendre a mesura que sindicats i patronals ajudin a emancipar-nos d'una Espanya en vies de fallida i a la qual només la campanya electoral li ha evitat una multa de la CE pel dèficit, en uns dies en què el deute supera per primer cop el 100% del PIB.
